Crònica de Barcelona
Buscant l’ànima d’El Molino
El continent del Molino encara hi és. Ara cal omplir-lo de contingut. Tant de bo torni amb un punt de voluntat de transgressió
La nota oficial de l’Ajuntament ho diu clar: “L’objecte del contracte és la posada en marxa d’un projecte d’espai cultural amb proposta gastronòmica que pugui esdevenir, entre d’altres coses, un espai de referència per a les músiques populars de la ciutat, amb especial atenció a les músiques d’arrel, la cançó d’autor, el jazz, el flamenc, la rumba catalana i, en general, totes aquelles que necessiten un espai càlid, amb personalitat i de petit format i de proximitat amb l’espectador, tant pel que fa a la programació com a la producció artística i cultural, sent un centre de suport al teixit musical i la creació de la ciutat.”
Tot això és el que haurà de ser, segons diu l’Ajuntament, el nou Molino. Així es recull en l’anunci de l’obertura del concurs públic per aspirar a la concessió d’aquesta sala icònica de l’avinguda Paral·lel.
La descripció del que s’espera dels projectes que vulguin competir s’assembla a una carta als Reis de l’Orient, però en versió cultural: “Proposar un model de gestió que ofereixi usos alternatius per assolir el màxim rendiment de la sala en tots els horaris, que es basi en el treball en xarxa amb el sector musical de la ciutat i del país (altres sales o fàbriques de creació, centres cívics i culturals, associacions, festivals, esdeveniments musicals i escoles de música, i també en el marc del Barcelona Districte Cultural, que es relacioni especialment amb aquells festivals i programacions de la ciutat que treballen amb els estils definits al plec (Barnasants, Festival Internacional de Jazz, Ciutat Flamenco, El Dorado, Festival de Blues…), que es vinculi amb altres espais musicals del Paral·lel com per exemple Paral·lel 62, Sala Apolo i CC Albareda, i també amb el conjunt d’operadors teatrals situats a la mateixa avinguda, que sigui capaç de generar connexions a escala internacional i nacional, i que disposi d’un discurs propi i coherent, complementari al d’altres sales de format similar.” Déu-n’hi-do.
A més, les bases preveuen també que els projectes han d’apel·lar a tots els estils musicals, amb especial èmfasi en les músiques populars destinades al petit format, i dins d’aquestes, especialment la cançó d’autor, el jazz, el flamenc, les músiques d’arrel, tant les tradicionals com les de format més urbà, o la rumba catalana, que es relacioni amb el projecte gastronòmic generant espais d’hibridació entre els diferents estils i la gastronomia, i que disposi d’una política de preus que garanteixi l’accés de la ciutadania.
A tot això hi podem afegir la reivindicació veïnal que les associacions del barri puguin fer ús de l’espai en dates assenyalades i que tingui una terrassa a la plaça de la Bella Dorita.
Aquell “Petit Moulin Rouge” de l’any 1910 ha viscut moments de plenitud i ha superat moments realment difícils. L’escenari que va acollir aquell teatre incòmode, escandalós i provocatiu, ha arribat fins al segle XXI, després de ser salvat per uns empresaris durant un temps, i passant finalment a ser un edifici cultural públic. El continent encara hi és. Ara caldrà omplir-lo de contingut, i és desitjable que qui ho faci respecti, només que sigui una mica, aquella ànima transgressora que el va fer girar durant tant temps. Les bases del concurs no ho recullen, això, però els artistes i els empresaris de l’art tenen molta imaginació.
