El factor humà
De quin color ha de ser la policia?
David Ballester presenta el seu detallat estudi crític sobre la història dels cossos de seguretat de l’Estat espanyol
Quan es camina per l’amplíssim carrer Guipúscoa de Barcelona hi ha un moment que el vianant es topa amb l’espectacular complex policial de la Verneda. Els edificis que allotgen cossos de seguretat sempre infonen un cert respecte, encara més si són cent metres lineals de façana, com és el cas. Si se segueix caminant i es gira pel carrer Treball, en sentit descendent, la cosa canvia i ràpidament l’esperit d’ànim passa a ser un altre quan s’identifica el magnífic i premiat edifici de la biblioteca Gabriel García Márquez, aquest sí, lloc de visita obligada.
La convivència d’uniformes policials i llibres, quasi tocant-se façana amb façana, és una metàfora d’un sistema de seguretat tan idealitzat com impossible, aquell que hauria d’estar fonamentat en la paraula i no pas en la força, i encara menys en l’abús d’aquesta última. De la realitat policial i les seves maneres de fer en sap molt en David Ballester, doctor en història per la UAB, molts anys professor a l’Escola de Policia de Catalunya, que avui presenta un complet estudi titulat Una historia de la policia española, treball que subtitula de manera acolorida i també aclaridora de la següent manera: De los grises y Conesa a los azules y Villarejo.
I com diria aquell, i seguint amb l’idioma amb què s’ha publicat el llibre, para gustos, colores, si bé el gran problema de la policia espanyola és que la mutació de color dels seus uniformes, passant també pel de “xocolata amb porres” –recorda Ballester citant Diario 16–, no ha servit per construir un sistema policial de plenes garanties democràtiques.
El llibre sobre la policia és arriscat, perquè la seva contraportada recull una cita de Joaquín Urías, professor de dret constitucional, que arrenca amb aquesta advertència: “Si una nit qualsevol un policia s’encreua en el teu camí, aparta-te’n.” La contraportada també té una segona cita, d’Iñaki Gabilondo, que es pregunta fins a quin punt la policia espanyola s’ha transformat del tot en un procés democratitzador.
La resposta que dona Ballester a aquests preocupants plantejaments és assenyalar els successius ministres de l’Interior que han passat pel govern d’Espanya agrupant-los en la següent lògica de funcionament: “No taquen però tampoc netegen.”
Caldria debatre a fons sobre aquesta idea i el fet de si cognoms com Barrionuevo, Acebes o Fernández Díaz no són una taca evident que es converteix en tara quan s’hi afegeixen conceptes com els del GAL o la policia patriòtica. I tot plegat sota el títol d’un capítol del llibre que ho relliga perfectament i ho explica: Els governs passen, però la policia es queda, que és tant com dir que mentre algú vetlli per la pervivència de l’Estat i la seva estructura de poder, mai es passarà comptes de veritat sobre la manera utilitzada per garantir aquesta continuïtat.
Volgudament el treball de Ballester no arriba a cap conclusió –“Ho ha de fer el lector, té prou elements”– sobre quin és el color que més escau a la policia espanyola. Ara bé, arribar al final del llibre i topar-se amb el fenomen de la irrupció de l’extrema dreta en el sindicalisme policial, els casos de maltractament lingüístic o els episodis de racisme fa pensar que encara hi ha molts armaris per obrir, molta roba per rentar i estendre al sol per tal de fer net. Al sol, no de cara al sol.
