el consumisme ha encegat
les percepcions i les idees
Societat civil i transversalisme
“L'ansietat de tants orfes d'avui a la societat civil es manifesta a través de la transversalitat: una diagonal que traspassa totes, o quasi totes, les tendències polítiques de dreta a esquerra”
La societat civil obre el camí cap a nous lideratges, una volta esgotades les fonts dels partits polítics, que castiguen els ciutadans amb dosis extremes de mediocritat i descrèdit. Això planteja un doble problema: en primer lloc, el sistema de partits elimina els polítics de l'excel·lència a causa de l'exagerada pressió dels aparats o dels aparatchik, que miren de fer carrera per un procediment substitutiu del procés natural de selecció professional de la societat civil (triomfa el que val i no el que és a l'estructura del continent); i en segon lloc, una forassenyada llei electoral que sostreu, mitjançant les llistes tancades, el dret a elegir en llibertat els ciutadans. L'aparell del partit dicta la llista i, òbviament, es fa minvar el poder in eligendo del votant.
És per això que, verificades la ineficàcia i les deterioracions polítiques, caldria escometre tot seguit la reforma de la llei per tal que la democràcia sigui democràcia, i no únicament el dret a votar, no pas a elegir, ja que prèviament al votant li han furtat l'opció d'escollir el seu candidat. Aqueixa és la crua realitat, més enllà, sens dubte, de la correcció política.
En correspondència amb aital endogàmia política, el ciutadà s'ha girat d'esquena i, de mica en mica, va renunciant al vot, d'una manera especial els joves, el destí dels quals és la radicalització anticonformista o la ruptura de l'statu quo. Pocs acaten el que és inevitable, tot i que encara no emprenen la rebel·lió, si més no perquè en la nostra societat no hi ha una alternativa, una volta esfondrat el socialisme marxista. La socialdemocràcia és només un record amb un tint ben trist de coloració que la diferencia dels àmbits humanistes o democratacristians i populars. Les distincions substancials hi han desaparegut, i el que resta és un erm on tracten d'enfrontar esguerros de poca importància, quasi sempre localistes, nacionalistes o peculiars.
Aitals fenòmens (C's, laportisme, etc.) són exclusius de la penúria d'idees i de l'absència de propostes sistemàtiques noves. L'ansietat de tants orfes d'avui en la societat civil es manifesta a través de la transversalitat: una diagonal que traspassa totes, o gairebé totes, les tendències polítiques de dreta a esquerra.
Sense economia no hi ha política; avui, però, ningú no es resigna, des de la nefasta experiència de la crisi i els enganys que s'han originat, fins a un mer objectiu de benestar momentani. Hom exigeix quelcom que discorri per la via de l'esperit per tal de consolidar aqueix afany de felicitat, avui frustrada i una garantia quasi estructural. Si de cas, els nostres sindicats espuris protesten més per l'atur que no pas per la pèrdua de conquestes socials i de les garanties futures del benestar? Ara mateix, no són les pensions el seu cavall de batalla? Temen el futur, perquè han errat el present i, si m'ho fan dir, el passat, també. L'orgia del consumisme ha encegat les percepcions i les idees en l'ahir immediat. Hom ansiava tenir en lloc d'arribar a ser.
Ni els sindicats ni els partits no valoraren prou aquesta categoria del ser. En tot cas, van preferir ser-hi, i aquesta és una categoria de rang més baix que l'anterior, sempre sotmesa al pes de la conjuntura i a l'evolució dels temps. N'hi hagué prou amb l'arribada de la crisi iconoclasta que està posant fi a tota la superficial ximpleria de la realitat d'avui perquè tot el sistema econòmic, social i polític entrés en qüestió. Si hom és coherent en l'observació d'aquest fenomen, fàcilment conclourà que el nivell de germinació de propostes en un cert grau de viabilitat no està en la classe política, ni inclús en la dirigent, sinó en la base social, en la societat civil, on urgeixen les solucions més que no pas la formulació esotèrica dels problemes. Les solucions rauen en els coneixements tècnics, assajats en les empreses, més que no pas als laboratoris d'idees o en formulacions d'idealismes platònics. Els tècnics, els professionals, els empresaris que defugen la crisi amb sagacitat i encert, els creadors d'ocupació. Aquestes són solucions viables, i no la verborrea tova dels ministres de Zapatero.
