Articles

el governant es debat entre

el que cal fer o el que la gent vol

Dilemes dels polítics

“Podem ser a les portes d'un canvi més radical del que mostren les previsions, i també pot ser que tot plegat no canviï tant com sembla.”

És una discussió de fons de la teoria política si el governant ha d'actuar de la manera que consideri la millor, o bé de la manera que de forma majoritària la població prefereix. Començar dient que depèn del cas i de les circumstàncies ja obre la porta de la relativitat de la qüestió i l'aparta per sempre i fatalment de l'agraït terreny dels valors de principis. Però aquesta és també la gràcia, i no pretenc ser sarcàstic, d'una activitat –d'una feina– complexa per definició, perquè els imponderables afecten tots els sectors de la societat i tots els aspectes de la convivència. Perquè entrats en matèria, fàcilment el polític que tiri pel primer camí –allò que de forma honesta i en ús de la seva capacitat i de les dades de què disposa ell creu que convé al país– serà acusat de girar l'esquena a la ciutadania, de tendències autocràtiques, de desconnexió amb el món real. I el qui tiri per l'altra banda serà titllat de clientelista, de demagog sense principis ni escrúpols, de penell a mercè de les enquestes, d'inconsistència ideològica i moral, de frivolitat.

La Història proporciona multitud i varietat d'exemples d'una acció i de l'altra, i alguns passatges d'El príncep de Maquiavel ho desgranen amb practicitat i admirable eclecticisme; l'humanista opta per la primera possibilitat, l'única per ell moralment consistent. Però potser val més acollir-se a exemples recents per il·luminar la realitat més pròxima. Obama ha dut a terme –o està provant de fer-ho– el programa que li va fer guanyar les eleccions: una política exterior d'un estil menys agressiu que el del seu antecessor, tot i que en la pràctica la diferència no és tanta i s'ha notat més en les formes, i una línia d'ús de recursos adreçada a una major atenció pública, en especial a la sanitat, un compte pendent que ja havien intentat resoldre els Clinton quan el marit era president, i tot i que s'hi van estavellar, encara en van sortir vius. Obama ha tingut la fatalitat històrica que tot just arribat al càrrec l'ha trepitjat una crisi en la qual la seva administració no hi tenia gaire responsabilitat, perquè ha estat més aviat conseqüència de la permissivitat de Bush, d'allò que tan capciosament s'ha acceptat de dir-ne liberalisme econòmic. Hi ha fins i tot qui creu que els ressorts d'aquesta crisi havien estat específicament dissenyats i preparats pels lampistes financers de la dreta nord-americana, amagats com una trampa de seguretat per si calia fer-la servir contra l'adversari, i que la crisi no hauria esclatat mai –la bombolla financera es podia haver mantingut tants anys com hagués calgut– en cas de victòria conservadora a les eleccions. Fos com fos, a Obama la situació li ha esclatat a la cara i ara, acusat de malversador del patrimoni nacional, de socialista –el socialisme és el pitjor crim polític als Estats Units–, de culpable de les dificultats de la ciutadania en el dia a dia, de moment ja ho ha pagat car perdent estrepitosament la majoria a les eleccions a les càmeres de representants.

Zapatero –que abans que Obama, i segons els habituals estupendistes de circumstàncies, fins i tot remot inspirador seu– va guanyar les eleccions de rebot de la gestió nefasta del govern anterior, i no li va tremolar el pols de realitzar tot allò que havia promès: retirar les tropes espanyoles d'Iraq, etc. Ja no s'hi va lluir tant en el lamentable afer de l'Estatut de Catalunya, i amb la crisi financera ha acabat amb el cul més a l'aire que ningú perquè, després de tant treure pit, ni tan sols ha fet allò que ell creia –que ja tant li fa a tothom–, sinó que ha hagut de cal·ligrafiar fil per randa la recepta que, amb un bon mastegot previ, el papa i la mama li han engargamellat.

Davant de tota aquesta tristíssima desolació, retrocedint en l'escala i aproximant-nos al dia a dia, trobem les promeses i les expectatives dels nostres polítics davant de les eleccions del dia 28. Al marge de fins on consideri cadascú que ha d'arribar el grau de sobiranisme, de fins on sigui possible, etc., el missatge de la ciutadania sembla diàfan i inequívoc: no podem continuar així. Sembla que la resposta dels polítics no va en la direcció de donar a la ciutadania allò que de manera explícita ha demanat, d'entrada una postura unida i forta de les forces catalanistes davant de les instàncies del govern central, però no es veu tampoc una ideologia clara que argument contra la requesta civil.

Hi ha una tercera opció, en part combinació de les altres dues: la pretensió d'influir en la ciutadania, de fer-los anar per on vol un, això que se'n diu crear opinió, una maniobra pròpia de la retòrica dels venedors difícil en d'altres temps perquè la majoria ciutadana era analfabeta, però també perquè no calia: abans de les democràcies es podia governar un país al marge d'allò que en deien el poble, fins i tot en contra. Ara tot acaba barrejat, i ja és difícil distingir entre allò que la gent demana perquè és la seva requesta real, i allò que demana perquè ha estat induïda a fer-ho. I encara allò que un polític creu que cal perquè és l'essència del seu ideari, i allò que fa perquè l'intendent de les enquestes li acaba de dir a cau d'orella.

En qualsevol cas, un té la impressió que en les eleccions que vénen la deriva de les tres opcions serà un dels paradigmes importants, i marcarà els indecisos, els addictes al vot ocult –els qui per les raons que siguin menteixen als enquestadors– i els farà determinants en el resultat. Podem ser a les portes d'un canvi més radical del que mostren les previsions, i també pot ser que tot plegat no canviï tant com sembla.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.