PLAÇA MAJOR
En la mort de Joan Solà
Està justificada la diatriba de la família contra els polítics, no perquè no haguessin concedit honors suficients a Solà sinó perquè no han treballat amb eficàcia per aconseguir per a la llengua la posició necessària
Més que no pas un amic meu, amb la intensitat que la paraula conté si no s'utilitza amb lleugeresa, Joan Solà ha estat amic, mestre i còmplice de molt bons amics meus, com Josep Maria Pujol i Jordi Ginebra. Gràcies a ells, i abans a Jaume Vidal, he tingut el privilegi de conversar-hi en moltes ocasions, i sempre me n'ha quedat aquella agradable sensació de tractar amb una persona cordial, incisiva i senzilla, fins al punt que de vegades aquest tracte hauria pogut ofegar la visibilitat de la seva qualitat científica. S'hauria pogut esdevenir però no s'esdevenia, perquè en qualsevol moment la conversa pujava uns quants graus de nivell i la possibilitat d'error s'esvaïa. Poques setmanes abans llegia l'article que Jordi Ginebra li va dedicar en el llibre d'homenatge que li van oferir la gent més propera quan es va jubilar, i comprovava que aquell personatge divertit que no oblidava els orígens rurals es convertia en un director exigent de treballs científics, poc indulgent amb el resultat fins que no era el que ell considerava que havia de ser. Aquella bateria de dubtes que presentaven els seus primers llibres i articles es fonamentaven en un examen minuciós de la matèria que analitzava; les solucions van anar venint a mesura que les vacil·lacions es tancaven, i pocs lingüistes han estat capaços en els darrers temps d'obrir tantes perspectives necessàries. És simptomàtic que amb llibres d'una complicació notable i amb articles setmanals al diari es guanyés tantes complicitats –i algun enemic–, que tanta gent diferent considerés –amb raó o sense– que Solà era el seu lingüista, el savi que el representava. Per això es va celebrar tant que se li concedís el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, per aquesta raó està més justificada que mai la diatriba de la família contra els polítics, no perquè no haguessin concedit honors suficients a Solà sinó perquè no han treballat amb decisió i eficàcia per aconseguir per a la llengua la posició necessària. Solà era un home clar i en la seva mort la hipocresia hauria sobrat.
