Articles

no podem ignorar l'amenaça del

gihadisme i el crim organitzat a casa nostra

La perplexitat a l'horitzó

El passat 11 de desembre vaig presenciar en uns grans magatzems de Barcelona un petit incident entre una venedora i un client magribí, que la increpava de manera exigent, quasi agressiva. Pretenia tenir raó quan no era així, ja que la noia s'havia expressat amb absoluta correcció. “Estic farta de la insolència d'aquesta gent –em va dir, excusant-se–. Cada dia són més els que vénen amb males maneres. Estem cansats”. Pot ser un petit símptoma d'un mal major. Aquell mateix dia, El País difonia una documentada informació de Wikileaks sobre el criteri dels EUA respecte de Catalunya com el “centre mediterrani més important de gihadisme”. No era una novetat, si bé poques vegades havíem pogut llegir informacions tan severes, ni tan precises, sobre el panorama terrorista islàmic al nostre país. Els serveis d'intel·ligència americans i espanyols adverteixen fa temps sobre els assentaments conflictius a la nostra àrea. El departament de terrorisme global del Real Instituto Elcano també el 2007 va donar la veu d'alarma, en clara coincidència amb els temors que jo mateix vaig poder advertir al final de la dècada dels noranta en diverses sessions de treball de l'Assemblea de l'OTAN, de la qual formava part. Hi ha lloc, doncs per a la sorpresa amb allò què evidencia Wikileaks?

No hi ha pitjor escenari per a la seguretat que la inconsciència. Algèria, Tunísia, el Marroc, el Pakistan penetren a la nostra societat amb migracions deficientment instal·lades i il·legalment arribades, que nodreixen l'atur en hipotètic ferment dels pitjors símptomes: marginalitat, nuclis salafistes, imams fonamentalistes, terroristes alguns d'ells amb passaport espanyol (Mohamed Atta, cap del comando suïcida de l'11 de setembre del 2001, o Nasser Setmarian, siri actualment desaparegut, establert a Espanya, enginyer expert en explosius, etc.). Els temors nord-americans, que han dut a constituir un centre d'intel·ligència múltiple a Barcelona, revelen l'autèntica dimensió del problema. La vall de l'Ebre i la costa mediterrània conformen el mapa dels assentaments més preocupants, no només pel que ells signifiquen en la potencial extracció de comandos, sinó per tot l'ecosistema que afavoreix aquesta virtualitat en raó de tantes convergències que proporcionen les màfies russes, romaneses, albanokosovars, italianes, tan prolixes des de finals dels vuitanta, quan certs serveis internacionals avisaren dels seus negocis de blanqueig de diner i drogues a Catalunya i València. El boom immobiliari serví de pol d'atracció descontrolat, al temps que s'implantaven les xarxes de tràfic de persones, prostitució i drogues. Nombrosos incidents simptomàtics s'han prodigat en el port i aeroport de Barcelona en els darrers temps; algun d'ells amb molt significades concomitàncies amb homes de negocis. Se'ls atorgà la importància que revelaven en aquell moment? Els cables secrets de la diplomàcia nord-americana defineixen Barcelona i Catalunya com a centre destacat del crim organitzat i tota mena de tràfics (cocaïna des de Colòmbia i Veneçuela, cànnabis des del Marroc) dels quals la DEA i altres agències disposen d'abundant informació.

Davant d'aquestes amenaces amb tantes sinergies del crim organitzat i del fonamentalisme islàmic, el govern català hauria d'haver adoptat mesures de precaució i no només remetre's al seguiment dels fets. Estan els Mossos d'Esquadra en condicions d'afrontar un repte com aquest? Estan la Guàrdia Civil i les forces de seguretat dotades de mitjans a la nostra comunitat autònoma per neutralitzar aquesta cadena de riscos d'alt voltatge? Si de les 940 comunitats islàmiques censades a Espanya, 210 corresponen a Catalunya i un 25% d'aquestes són considerades pels experts com a radicals o extremistes, certament ens enfrontem a un formidable problema, que exigiria una estricta política de vigilància i una sistemàtica denúncia dels mitjans de comunicació que, actualment, no sembla veure's suficientment, encara que el ciutadà ho intueixi. La ignorància o el silenci no són una salvaguarda, sinó el bressol de futurs i inquietants problemes. Només cal contemplar horitzons com els de Colòmbia, Veneçuela, Mèxic i, en algun moment del passat, Panamà, el Líban o Nicaragua. Tot descontrol comporta un deute. Cap a on mirava la premsa?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.