Opinió

PLAÇA MAJOR

El fantasmes

Eastwood es planteja com parlar de la mort sense haver de recórrer als déus

Al final de Gran Torino, el murri Walt Kowalski –Clint Eastwood– moria i el director filmava el seu enterrament. Eastwood desapareixia dels espectadors després d'anunciar que mai més tornaria a filmar-se. El vell cowboy fantasmagòric d'El jinete pálido o l'amant aventurer i solitari de Los puentes de Madison quedaven tan lluny com l'home que disparava contra la corda de les forques en un vell film de Sergio Leone.

Dos anys després, a Más allá de la vida Eastwood manté la seva promesa i no surt a la pantalla. Treballa amb un material signat per Peter Morgan –el guionista de The Queen i Nixon/Frost– i filma tres relats separats en l'espai que acaben creuant-se. Algunes veus han dit que es tractava d'una obra menor. Potser és cert que en l'obra d'Eastwood hi ha pel·lícules menors –entre les quals Invictus– però també que la gràcia de tot el seu cinema no és altra que transformar el material dels altres en material propi i filmar-lo amb una elegància esfereïdora. Particularment no penso que Más allá de la vida sigui una obra alimentària; després de ser enterrat en la ficció, el cineasta vol parlar-nos des de l'altre costat per advertir-nos que el trànsit cap al més enllà pot ser plàcid. Els fantasmes que han poblat tota la seva obra adquireixen una forma peculiar. No són els d'un relat fantàstic, ni la seva invocació del més enllà vol tenir un aire misteriós, ni tan sols pretén jugar la carta del misticisme dels manuals d'autoajuda. Eastwood intenta pensar en la manera de donar visibilitat a allò invisible, en com parlar de la mort sense haver de recórrer als déus. Es planteja com crear un relat en què una dona que ha estat amb els morts es retrobi amb un home que es comuniqui amb ells des de la terra, mentre un nen que ha perdut una part de si mateix busca pistes per retrobar-se anant a l'altre costat. En cap moment hi ha truculències, ni falsos efectes especials, ni deliris de cap mena; només hi ha la certesa que la mort és propera per a un creador de 80 anys i el desig de desprendre's dels fantasmes per convertir-los en els amics dels vius.

Clint Eastwood podria fer fàcilment seva una rèplica d'Uncle Bonmee, d'Apichatpong Werasethakuk, en què un fantasma comentava a un home a punt de morir que estaven allà per acompanyar-lo, però que a l'altre costat les coses eren diferents.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.