Era tan fàcil!
En un país de la Mediterrània les estaven passant magres: les indústries s'esllanguien, els joves que sortien de la universitat anaven directament a la cua de l'atur, l'habitatge era car, cada vegada hi havia més pobres i els pocs rics cada vegada ho eren més, i les classes mitjanes, clau de volta del país, s'esquerdaven. Aquest país feia dècades que suportava un estat que li anava a la contra: la població pagava uns impostos que no li retornaven en serveis, els drets democràtics eren una mera formalitat i l'exèrcit era la garantia de la por. Durant dècades els intel·lectuals, els joves i organitzacions de totes menes feien mans i mànigues per poder fer un canvi en aquest statu quo, però la població no seguia, i de tant en tant l'estat ensenyava les dents per donar una lliçó als que es movien.
Darrerament, gràcies a les noves tecnologies i a un empitjorament de la situació, el missatge que les coses es podien canviar havia arribat al gruix de la població, de dalt a baix hi havia el convenciment que d'aquella manera no es podia continuar, però res no passava. Fins que un dia una espurna, un fet aïllat com el vol d'una oreneta, va fer que la gent digués prou, i l'estructura de la por es va plegar com un castell de cartes. I la gent es va dir: Si era tan fàcil, per què no ho vam fer abans? Per què hem hagut de suportar tants anys aquesta situació?
