Sortu, oportunitat per a la pau
“La petició de perdó és una categoria moral d'exercici individual que alguns presos han fet però no es pot convertir en una exigència legal”
L'esquerra abertzale va presentar ahir al Ministeri de l'Interior els estatuts d'un nou partit que es desmarca de la violència –i específicament de la violència d'ETA– en qualsevol de les seves variants, des dels assassinats fins al cobrament de l'impost revolucionari o la connivència amb la kale borroka, i aposta únicament i exclusivament per les vies polítiques i democràtiques. És el final d'un llarg trajecte començat amb la declaració d'Anoeta (novembre de 2004) fins a arribar al pas que es va donar ahir, sense oblidar la pressió de la societat basca i de presos històrics i antics militants d'ETA que, en els darrers anys i en un degoteig constant, s'han desmarcat de l'actual direcció de l'organització armada per no posar fi a la violència.
No hi ha motius per dubtar de la sinceritat de l'aposta de l'esquerra abertzale i el canvi de rumb que fa amb la presentació dels estatuts de la nova formació política Sortu (crear, néixer). Es podrà discutir si això respon a motius ètics o estratègics –la lluita armada s'ha convertit en el principal obstacle per a la construcció nacional d'Euskadi–, o per ambdós a la vegada, però el que sembla clar és que l'aposta és irreversible i posa la pilota al teulat del govern –la legalització de la nova formació– i d'ETA –el final de la violència o l'escissió. N'hi haurà alguns que pretendran que la decisió és només fruit de l'assetjament policial i judicial i qui, en canvi, creurà que és fruit del diàleg a diverses bandes que s'ha dut a terme des de final dels noranta. O de la reflexió interna de Batasuna. O de les tres coses a la vegada.
Aquestes discussions no poden amagar, però, la reconversió de l'esquerra abertzale i que, per tant, la seva legalització no s'hauria de fer esperar si el govern vol tancar definitivament el cicle de la violència –una ETA sense suport social deixa de ser un problema polític i es converteix, ara sí, en un problema policial– i, alhora, corregir un dèficit democràtic com és la manca de representació d'una de les sensibilitats de la política basca. I la legalització de Sortu caldria acompanyar-la d'un acostament dels presos, perquè, com van escriure fa anys Miguel Herrero i Ernest Lluch, “una nova política penitenciària... no és pagar un preu polític per la pau, és fer política en pro de la pau”.
No mancaran veus oposades a la legalització si el nou partit no demana perdó per les víctimes, cosa que fa de manera un pèl retòrica quan parla del “reconeixement i la reparació de totes les víctimes”. És clar que hi ha un deute moral i social amb les víctimes del terrorisme i que en un procés de final de la violència no es pot oblidar el seu reconeixement i la seva empara legal. Una altra qüestió és la seva utilització pels qui creuen que contra ETA els anava millor i no han dubtat a utilitzar-les amb finalitats electorals.
La petició de perdó és una categoria moral d'exercici individual que alguns presos han fet però no es pot convertir en una exigència legal que generaria una excepció, perquè la transició es va fer sense passar comptes amb el passat i no es van posar condicionants a ningú per participar en la vida política, ni tan sols a exministres franquistes que havien donat el vistiplau a l'execució de membres de l'oposició i, a la dècada dels vuitanta, es van utilitzar les clavegueres de l'Estat per dur a terme accions abominables que, a més, van donar arguments de legitimitat a ETA. Reconeixement i rescabalament de les víctimes sí, perquè són les que han pagat un preu més alt durant aquest mig segle de violència absurda, però en el ben entès que les víctimes d'ahir no poden ser un obstacle per donar una oportunitat a la pau que eviti les víctimes de demà.
