Opinió

cròniques sentides

Efectes retardats

«Cal esperar que no hagin sortit del foc per caure a les brases, que no hagin deixat la dictadura per abraçar el totalitarisme religiós»

Què ho deu fer que a vega­des espe­rem que algú altre faci alguna cosa perquè nosal­tres, que feia temps que també teníem mol­tes ganes de fer, també ens deci­dim a fer-la? Em faig aquesta pre­gunta men­tre segueixo amb interès les revol­tes a Tunísia, i poc després a Egipte, con­tra els governs auto­ri­ta­ris i cor­rup­tes que no s'han pre­o­cu­pat mai pel benes­tar dels seus admi­nis­trats, més aviat al con­trari. Les bullan­gues han sal­tat de Tunísia a Egipte i se suposa que, per efecte con­tagi, perquè no sé si hi ha alguna con­xorxa al dar­rere, també a Jordània. Em fan gràcia unes imat­ges del Mar­roc d'un grup de per­so­nes que es mani­fes­ten con­tra el pre­si­dent egipci. I em fa l'efecte que aques­tes imat­ges les hau­ria de lle­gir entre línies però no en sé, era petita quan el dic­ta­dor va morir al llit i no vaig tenir temps d'apren­dre com s'havia de lle­gir una premsa cen­su­rada, i per tant no sé si els crits con­tra Muba­rak van adreçats de veri­tat al rei del Mar­roc. Ja era hora, doncs, que la gent d'aquests països es deci­dis­sin a dir prou, que algú es tragués la por del damunt i fes el pri­mer pas. Cal espe­rar, però, que no hagin sor­tit del foc per caure a les bra­ses, que no hagin dei­xat la dic­ta­dura per abraçar el tota­li­ta­risme religiós, que no m'agrada que t'impo­sin una manera de ser i de fer tant en la teva vida pública com en la pri­vada.

Però jo vull tor­nar a la pre­gunta ini­cial de per què a vega­des som covards, o massa pru­dents, i no gosem fer un pas enda­vant quan tot indica que l'hauríem de fer. O aixe­car la veu per pro­tes­tar per alguna cosa o per posar algú al seu lloc. I aquests dies, per raó d'una feina que estic fent, em sur­ten sovint els noms dels escrip­tors Jaume Vidal Alco­ver i Maria Aurèlia Cap­many, que eren pare­lla, i m'he recor­dat dels retrats que Marta Pes­sar­ro­dona va dedi­car al seu lli­bre Donas­ses a la Cap­many i a Mont­ser­rat Roig. Ja sé, ja, que no tenen res a veure els tuni­si­ans i els egip­cis i els jor­dans i els mar­ro­quins amb aquests noms senyers de la nos­tra lite­ra­tura, però la meva ment és dis­persa i salta d'un lloc a un altre com una papa­llona de flor en flor i men­tre veig per la tele les mani­fes­ta­ci­ons del Caire penso en la Roig i en la Cap­many. Sóc així i no tinc remei. Bé, doncs a Donas­ses, que trec del pres­tatge per lle­gir exac­ta­ment què en deia, la Pes­sar­ro­dona parla d'una qua­li­tat extra­li­terària que tenia la Roig: aixe­car amb valen­tia la veu quan calia fer-ho i ningú no ho feia. Diu exac­ta­ment: «La Montse era capaç d'esbron­car en Jaume Vidal Alco­ver perquè ell, al seu torn i amb menys gràcia que ella, havia esbron­cat la Maria Aurèlia. Podia ser en un inci­dent en el qual jo també era pre­sent, però no havia obert boca, jo, bo i cre­ient que què s'havia pen­sat aquell mallorquí qui, en defi­ni­tiva, li devia molt a ella. També, en l'enter­ra­ment d'Espriu a Sinera, en una església que, en comp­tes d'un recinte de fe, sem­blava la festa major de Mas Ram­pi­nyo, la Montse havia aixe­cat la veu i havia fet callar el per­so­nal. Jo era al seu cos­tat, però incapaç de dir res». El valor dels uns i la caguera dels altres. Sem­bla la història de la huma­ni­tat. O tal vegada sigui més aviat allò dels efec­tes retar­dats, quan després ens pre­gun­tem per què no se'm va acu­dir a mi dir això o allò, o pren­dre aque­lla ini­ci­a­tiva o enge­gar a pas­tar fang aquell o aquell altre?

Llarga vida, doncs, als que han encès la metxa de les revol­tes dels països àrabs. Acabi com acabi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.