Vori i núvol: país

El vori és aquí el de la torre. En l'expressió utilitzada per indicar, metafòricament, el conreu de l'alta cultura; en bona mesura per sobre, doncs, de peremptorietats del moment i de requeriments multitudinaris. Raó per la qual és sovint associada amb aïllament insolidari i amb ignorància deliberada de les punyents realitats del present.

El núvol, però, vindria aquí a contrarestar la tal designació tòpica i negativa. Ja que aplegar els noms d'aquell arreu del domini lingüístic exigeix molt d'esforç de camp i de coneixement de la terra, al costat d'aquells mitjans intel·lectuals sols adquiribles a la torre de vori.

Tot plegat perquè aquesta i aquell, des del respectiu plànol de l'inabdicable rigor científic i del d'un cert franciscanisme epistemològic, es complementin des de dos possibles extrems a “fer país”, a implementar-lo com a tal.

L'estudi del noucentisme i el de la nefonímia (que és com cal anomenar la sotsbranca de la toponímia centrada en la denominació popular dels núvols) poden mostrar-se llavors com a disciplines confluents, gens incompatibles.

Dues disciplines eficaçment conreades –entre moltes altres– per Albert Manent, en l'obra del qual s'aparellen la dedicació a la literatura de més nivell amb l'interès per la literatura de forma més simple; ara així com el culturalisme més sòlid de bracet amb la creativitat elemental i genuïna.

Avui al vespre, a l'Ateneu Barcelonès, l'homenot Manent rep un merescut homenatge amb motiu dels seus dinàmics vuitanta anys. El diversificat ventall –ideològic i polític– dels que hi participen, és sens dubte el millor exponent de la capacitat aglutinadora de qui ha sabut tant defugir l'elitisme displicent com el popularisme pedestre. Per lliurar-se a forjar un model de país que, al marge d'obediències de partit i d'estratègies conjunturals, resulti àmpliament assumible per tothom qui, de català, simplement se'n senti i hi exerceixi.