Apamant prim

De la mateixa manera que hi ha qui, de prim, hi fila, hi ha semblantment qui, de prim, hi apama. Cosa per a la qual res de millor que servir-se del barem escolar del 0 al 10: màgia dels números, satisfacció de passar qui sigui o què sigui pel mateix adreçador quantitatiu tantes vegades patit en pell pròpia, plaer de transmudar-se en jutge justicier! I vet aquí llavors com fins a 600 membres de la “societat civil” catalana s'avenen a valorar, regle numèric en mà, els cent primers dies del nou govern de la Generalitat (vegeu aquest mateix diari de 3 i 4 d'abril).

El que menys importa aleshores d'un tal happening és la nota final de mitjana que se'n deriva (el poder executiu en qüestió ha fet i fa -i santament que farà- absolutament al marge de la puntuació que li donin). El que sí que en resulta significatiu, i alhora divertit, és comprovar com, darrere la pretesa objectivitat i freda asèpsia dels guarismes qualificadors, traspua fins a sobreeixir-se tot d'ideologia i de prejudici i de visceralitat.

¿Com, si no, s'explica que hi hagi qui despatxi amb zeros rodons o deus lapidaris una actuació tan complexa -sobretot en els temps presents- com la de governar un país? ¿Quantes subvencions respectivament han deixat de rebre o han rebut ja aquests qui tan clar ho tenen? I, per la mateixa raó, ¿en virtut de quines subtilitats ponderatives hi ha qui, mestre en decimals, afina fins al 9,6 o el 2,5? ¿De tan poc o de tan molt els ha anat de no treure'n la tallada volguda?

Ara, sens dubte qui més prim apama és un soi-disant “poeta” que ho comprimeix tot en un 1,7 (mareja de pensar la precisió a què hauria pervingut si hagués estat “paleta”...).

En definitiva: sotmetre segons què a pura i dura xifra sols denota mandra mental; sota l'aparent exactitud d'aquella no hi ha més que inanitat. Pel mateix motiu que, posats a comprar o vendre un pis, sempre comunicarà molt més adjectivar-lo d'”oceànic” que no pas indicar que fa 350 m².