Articles

Dret de cuixa

Durant les Corts Generals de la dècada del 1850, el general Prim en un famós discurs es va lamentar públicament pel fet que a Catalunya era vigent el dret de cuixa. De facto, suposava un al·legat sensu lato, si hom considera que des d'aqueix moment el militar català capgiraria notablement la seva posició política, més en la línia de la defensa de la burgesia i l'empresariat catalans que no pas en el seu posicionament anterior com a rector d'interessos espanyols a l'Imperio. Passat un temps, ell seria un dels líders de la Revolució de 1868, La Gloriosa, preparada sota els auspicis dels lobbistes de l'empresariat català a través del seu màxim ideòleg, Pascual Madoz. He d'entendre que es referiria al·legòricament a l'abús fiscal sobre Catalunya, mentre els catalans es lamentaven de l'exagerada incidència del contraban en el mercat interior.

Fet i fet, el saqueig havia començat i Catalunya no anava al mateix ritme que Espanya, tal com va quedar clar en la gran crisi de 1898, quan aquí les coses no foren tan perjudicials com a la resta del país. Qui sap si es consolidava la frase de Thomas Hobbes: “De la igualtat d'habilitats neix la igualtat d'esperances en la consecució dels nostres fins”. En veritat, s'aconseguiren molts objectius, com ara la revolució industrial empresa per la nostra burgesia local, cosa impossible d'aconseguir per als agraristes castellans. Dels esponerosos resultats d'aquella cultura encara ens arriben avui determinades tendències en el paisatge social català i espanyol. Per què a casa nostra, al vessant mediterrani que acumula el 45% del PIB espanyol, existeixen ara pulsions cap a la superació de la crisi en forma de recuperació de les exportacions? Per què ara el govern català formula polítiques de contenció de la despesa pública, d'aprimament pressupostari, de limitació de l'estat del benestar, ara per ara insostenible segons el paràmetre de les actuals prestacions?

Molts hagueren d'interrogar-se sobre la reacció catalana davant la cultura de visca la despesa!, tan prodigada en altres comunitats espanyoles, més properes a la irresponsabilitat portuguesa que no pas al revisionisme català. Ni Andalusia, ni Extremadura, ni Castella - la Manxa, per citar només tres exemples, semblen aplicar polítiques a la catalana, panxacontentes com estan de rebre subsidis fiscals i pressupostaris, insostenibles al ritme en què s'aprofundeix en la gran crisi actual. Ells reben i gasten amb magnanimitat, sense qüestionar-se l'origen d'aqueixos fons, la procedència geogràfica del suport dels seus excessos, sense la imprescindible continència del balafiament públic, que se'n vanen, en infraestructures excessives, ERO fantasiosos, subvencions prodigioses i d'altres miracles en els quals Andalusia esdevé tot un paradigma de l'excés, en mans del socialistes i la seva coneguda prodigalitat en la despesa, que ells consideren social, quan en realitat es tracta de descontrol dels recursos.

Un nou dret de cuixa? Com va fer el general Prim al seu temps, em tempten els paral·lelismes. Ben cert que es parlen dos llenguatges pel que fa a l'administració pública segons el partit que governi les comunitats. Ara bé, l'origen del problema caldria cercar-lo al bressol dels nostres polítics, al criteri de selecció establert en els procediments intrapartidaris. Uns cerquen l'excel·lència –o diuen cercar-la, a la manera d'Artur Mas amb el seu “govern dels millors”–; uns altres donen prioritat a l'endogàmia del sistema de partits, que acostuma a excloure l'excel·lència en pro de la militància. I governar no és dret de militància, sinó de competència. Són els millors, els que tenen criteri sòlid, els qui han de governar; és per això l'existència del desastre socialista a les comunitats que regenten, o la improbabilitat de vèncer formacions molt gastades –o corruptes– com succeeix a la Comunitat Valenciana. Mai ho van tenir més fàcil a València i, probablement, si un miracle no hi posa remei, hom assistirà a una victòria per majoria de Camps i el seu personal. Si algú l'encerta amb la causa d'aital distorsió, haurà referenciat amb probabilitat l'endogàmia partidària, una mena de dret de cuixa polític sobre les categories de l'excel·lència. Ho va sentenciar Diderot: “La indiferència fa savis, i la insensibilitat monstres”. Avui, més que mai, semblem fills de la insensibilitat; és per això que patim tants monstres que ens carregen la ruïna. Revisaran els partits aqueix vici? Si ens atenem a la manera de confeccionar les llistes, difícilment votarem els savis, els millors. Aquesta és la causa dels nostres mals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a