Una Faye Dunaway fascinant

Quan vaig arribar a Canes, va resultar impossible no fixar-me en la imatge de Faye Dunaway que, col·locada en les diverses façanes del palau del festival, reprodueix a mida gegant el cartell oficial de la present edició del festival: correspon a una fotografia en què el blanc de les cames i del rostre (una màscara amb els pòmuls marcats i la boca entreoberta) de Faye Dunaway destaquen en un fons negre que integra la tela que cobreix el cos de l'actriu. És una fotografia fascinant que el lector possiblement ha vist en algun reportatge sobre el festival. Va fer-la el director Jerry Schatzberg l'any 1970 durant el rodatge de Puzzle of a downfall child, que TV3 va emetre amb el títol de Confessions d'una model, una traducció del castellà. Estimulada per aquesta imatge de Faye Dunaway, em va revenir el cartell dibuixat de Chinatown, en què el fum de la cigarreta de Jack Nicholson traça finament les línies del rostre de Faye Dunaway. I és així que vaig evocar la presència de l'actriu en una sèrie de films vistos en la infància i l'adolescència. Per mi, ella és un mite de la infància que, com si no hagués passat el temps pel seu cos, em retorna amb les seves imatges de joventut o, en tot cas, dels seus primers anys de maduresa, quan encara no s'havien fet visibles les empremtes dels líftings al seu rostre.

He de reconèixer que és un mite mig oblidat que, a partir de l'esmentada fotografia, m'està revenint amb el record de les mil bales que posen fi a la vida de Bonnie Parker i el seu amant Clyde Barrow. Vaig veure Bonnie and Clyde, en la versió d'Arthur Penn de l'any 1967, al cinema del meu poble. Vaig simpatitzar amb els bandolers Bonnie (la boina i la cigarreta als llavis) i Clyde (pocs homes tan bonics com el jove Warren Beatty) i em va entristir el seu assassinat, fet a traïció i sense defensa possible. En aquella època, a principi dels anys setanta, al cinema del meu poble també vaig observar-la ensabonant el petit gran home encarnat per Dustin Hoffmann en una de les revisions del western del mateix Arthur Penn. També va ser aleshores que, a la televisió, vaig descobrir-la suada al sud de La noche deseada, d'Otto Preminger, i sobretot com l'amant de l'empresari suïcida Kirk Douglas d'El compromís, film de Kazan que conté les imatges possiblement més eròtiques de Faye Dunaway: en una piscina, amb l'aigua regalimant-li pels cabells i el rostre, menja raïm.

Com si hagués destapat un raconet de la memòria, continuo veient Faye Dunaway fent-se un petó lisèrgic amb Steve McQueen, els ulls blavíssims, després de jugar al gat i la rata en la sofisticada intriga d'El cas de Thomas Crown; atrapada en un ascensor extern mentre es crema el colós dissenyat per l'arquitecte Paul Newman; ballant Perfidia amb Oskar Werner, molt més baix que ella, dins del vaixell que, a El viatge dels maleïts, transporta centenars de jueus que ronden la costa del Brasil sense aconseguir asil polític; fent fotografies de paisatges urbans solitaris a Els tres dies del còndor abans d'amagar un periodista que, havent investigat un cas de corrupció política, ensopega atzarosament amb ella i se'n serveix per protegir-se d'un perseguidor; cridant i buscant sense miraments l'èxit amb un programa de televisió sensacionalista; estirada en un llit amb uns llençols sedosos amb Jack Nicholson, que fuma pensant en ella a Chinatown, de Roman Polansky. Però no havia vist mai Puzzle of a downfall child, i em disposava a fer-ho en una projecció d'homenatge, a Canes Classics, amb la presència de Faye Dunaway i el director del film. Vaig arribar amb temps a la Sala Buñuel, on acostumen a projectar-se els films d'aquesta secció del festival. Estranyament, només hi havia cinc o sis persones, una de les quals va descobrir que la projecció era en una altra sala. Hi vaig anar corrents, però vaig ensopegar amb el cartell de “complet”. 500 persones hi havien arribat abans que jo. Des d'ara mateix, hauré de buscar aquesta pel·lícula, en què l'actriu interpreta una top-model que rememora el seu temps de glòria, però també la seva conversió en dona objecte, la caiguda solitària en la depressió i l'addició als fàrmacs. Però quan la vegi no serà el mateix: hi ha emocions que només es viuen a Canes. Vint anys de festival i continuo equivocant-me i despintant-me com sempre. He afrontat la frustració escrivint aquest article.