“Engagez-vous!”

La pèrdua del poder és el principal motor del canvi en els partits polítics. Més enllà del que alguns ingenus vulguin creure, els partits són això: màquines de poder. I segons la seva eficàcia en l'obtenció del poder se'n mesura l'èxit. O el fracàs. Exemples: un PSOE que ja fa olor d'oposició està vivint la pitjor crisi de lideratge i programa polític des del primer postfelipisme de Joaquín Almunia. Al PSC no saben què oferir als seus electors, ni quins líders els han de dirigir. Busquen alguna cosa més que arbitrar en la seva perenne discussió interna sobre les dues ànimes (catalanista i espanyolista). Esquerra Republicana passa uns moments delicats després d'un cicle de derrotes electorals i –encara més dolorós– de l'arxipèlag d'organitzacions i moviments en què s'ha convertit la base social que li havia donat suport durant els primers anys de la dècada passada. I encara un referent estranger però proper: els socialistes francesos viuen el seu viacrucis particular després que l'escàndol de Dominique Strauss-Kahn hagi provocat la decapitació del seu més que probable cap de cartell en les properes eleccions presidencials. ¿Hi ha esperança per a aquests partits i –encara més important– per a les idees i grups socials que representen? La resposta és clara: sí. Trigaran més o menys a refer-se del mal tràngol; i els més ràpids a recuperar-se seran els que facilitin que els millors d'entre els seus quadres es facin càrrec del partit i en posin al dia els postulats ideològics.

Els partits polítics romandran perquè, com escrivia el pensador italià Antonio Gramsci –un dels teòrics més reconeguts del segle XX sobre les organitzacions polítiques–, “són l'única eina que té alguna possibilitat d'assolir la consecució pràctica d'una ideologia política”. Traslladat a referents catalans, també Jaume Balmes i el noucentisme defensen la necessitat d'organitzacions fortes per poder tirar endavant projectes polítics, religiosos o culturals. No sé què pensarien Gramsci, Balmes o els noucentistes si veiessin l'excitació de les acampades de les últimes setmanes dels “indignats” a la plaça de Catalunya. No sé com veurien la societat líquida en què vivim avui, en què els moviments de protesta s'expressen en forma de plataformes, manifestacions contra sentències del Tribunal Constitucional, onades de referèndums per la independència, proliferació de petits partits locals i nacionals amb un sol missatge, i sense capacitat d'articular un discurs coherent sobre el tipus de societat en què vivim. El vent sembla que s'ha emportat l'esperit del 10-J; i els programes electorals populistes d'una sola pàgina (siguin pro independència o antiimmigració) són els que cremen més ràpidament en la foguera de l'oblit.

El que sí que sé és què pensa Stéphane Hessel, l'autor del llibre Indignez-vous! i inspirador de molts d'aquests moviments de protesta. Al final de l'entrevista que li vaig fer per a un telenotícies de TV3, ara ja fa dos mesos, em va dir: “No n'hi ha prou amb la indignació, després ha de venir el compromís”. I em va regalar el seu segon llibre: Engagez-vous!, en què explica com són necessàries les organitzacions socials –i els partits polítics!– per vehicular les respostes concretes als motius de la nostra indignació. També em va recomanar el llibre d'Edgar Morin La via, que ben aviat estarà disponible en català i en què s'explica amb molt més detall com només a través de la participació en tots els àmbits polítics es poden canviar realment les coses. A la decadent Europa encara li corre sang per les venes i és capaç de reaccionar al carrer. ¿Sabrà ara articular una manera eficaç de portar a terme les seves idees? Els partits polítics serveixen per a això.