La caixa forta de Portbou
Aquest és un text terapèutic (per a mi). A veure si me'l trec de sobre (el neguit). Fa dies que no puc agafar el son. Ulls vidriosos. La culpa és de la notícia, protagonista per damunt de tota la resta –cogombres i alcaldables– que té com a epicentre Portbou. És una història de frontera. Al límit. Al límit d'allò increïble. Joan Gubert, fascinat, i jo, al·lucinat. Pensava que la curiositat era el motor i pilar bàsic del progrés de la humanitat. I sort en tenim, de gent com Gubert per mantenir aquesta afirmació. I mantenir l'esperança. Aquesta mateixa setmana, el tinent d'alcalde de Cultura de Portbou –Gubert– compinxat amb uns operaris i –suposem– alertada la policia municipal va ficar la mà –Millet baveja– a la caixa forta de l'alcaldia del vell ajuntament modernista de la vila. La caixa la va tancar i deixar allà mateix el darrer alcalde republicà –Benjamí Cervera– el 1939 en partir cap a l'exili. En 72 anys, ningú, ni militars, ni falangistes, ni alcaldes franquistes, ni edils democràtics, ni regidors, ni estudiants de pintura, ni aprenents de teatre, ni mestresses de casa, ni tots els que la van utilitzar per seure, per deixar la gavardina, com a banc de treball... van tenir la curiositat de saber què protegia la caixa forta. El contingut el trobarem al futur MUME Walter Benjamin. Per acabar amb la teràpia: ¿assumirà els interessos acumulats per la vella llibreta de la Caixa de Pensions trobada l'actual La Caixa? L'or de Moscou continua sense aparèixer.
