L'heroi oficial

Només arribar al número 76 de la Rue de l'Université de París, a primera hora del matí de dimecres, en vaig veure sortir la fillastra de Jorge Semprún i l'equip mèdic que l'havia tractat fins a l'últim moment. Com que no em van voler dir res, vaig esperar una estona i vaig trucar al timbre.

La senyora que l'havia cuidat durant els últims anys i havia estat al seu costat fins a l'últim moment em va rebre plorosa. Es recordava de la meva visita frustrada de fa uns mesos, quan Semprún no em va poder rebre perquè les diverses malalties l'havien afeblit i no es veia amb cor de parlar amb periodistes. “Puja, que aquest cop sí que el podràs veure”. L'impacte va ser més fort del que m'esperava. Em va impressionar el cos de Semprún mort, sobre un llit extremament baix, amb un llençol al damunt de les cames, la pell groguenca però amb els cabells blancs intactes, com a les fotografies dels obituaris que han publicat aquests dies els diaris. “Què et sembla? Li he posat aquesta corbata fosca, que li agradava molt”. 

I em va deixar sol amb el cos de Semprún en aquella habitació plena de llibres, a les prestatgeries i desordenats per terra. Mirant-lo, de fit a fit, no me'n sabia avenir. Un home que va sobreviure a la Guerra Civil espanyola, als camps de concentració, a la clandestinitat durant el franquisme sent membre del Partit Comunista, i després a la purga interna de Carrillo i La Pasionaria. L'home de lletres al qual no van deixar entrar a l'Académie Française perquè era espanyol i que no va rebre el Premi Cervantes perquè havia escrit la major part dels seus llibres en francès. I allí, sobre el seu llit de mort, demostrava novament que fins i tot els herois moren.

Un altre escriptor i supervivent d'un camp de concentració, Imre Kertész, parla de Semprún com de l'“heroi oficial”. Si Kertész va ser deportat a Auschwitz per l'única raó de ser jueu a Hongria, Semprún va ser enviat a Buchenwald per la seva manera de pensar, per la seva actuació política: “L'obra de Semprún descriu la Resistència francesa, els màrtirs, els herois. Mentre que jo parlo de la massacre. Ell es basa en una certa moral, un ideal”. Gràcies als testimonis i víctimes de l'Holocaust, hem descobert l'horror màxim, però pocs donen una mostra de la rectitud ideològica prèvia al nazisme. Molts són víctimes, però no tants eren combatents d'antuvi, per una qüestió ideològica. Aquesta és l'excepcionalitat de Semprún. 

La lluita política i la defensa dels ideals occidentals –el racionalisme, els drets individuals, la laïcitat...– no feien cap concessió ni a posicions populistes per acontentar el públic, ni a la correcció política per fer la gara-gara a les elits intel·lectuals del moment. Seria tan interessant escoltar la seva veu en els temps que corren... l'estigmatització dels immigrants a casa nostra contra la incapacitat dels grans partits europeus per donar respostes al desafiament de les noves convivències. De quin costat es posaria, Semprún, avui? No vaig poder preguntar-li-ho ni fa uns mesos, ni aquesta setmana. Però la resposta és als milers de pàgines que deixa publicades, des de La segunda muerte de Ramón Mercader fins a La escritura o la vida.