Des de l'altra riba
Quelcom put en aquesta crisi; les crisis mai no seran iguals, ni se n'eixirà com en circumstàncies anteriors. Van errar els governants en interpretar els esdeveniments i els fets, de manera que el que és dolent acabarà sent pitjor. Hi ha massa adherències passades en les inevitables reformes estructurals de les lleis socials, laborals, financeres i fiscals. La crisi ha crescut en demesia i res no tornarà a la situació anterior, tal com va esdevenir l'any 1929.
La globalització, principal causant de l'actual estat de les coses, ha modificat les condiciones del mercat en canviar els condicionants de l'oferta i la demanda, els factors de costos (països emergents), mentre s'agreugen els inconvenients de les societats industrials i del benestar amb la insostenibilitat dels pressupostos i dels sistemes fiscals, que afecten de manera perniciosa la competitivitat de les empreses; vet aquí la causa de la deslocalització de les indústries a l'est asiàtic. Els qui s'oposen a aital fenomen ho fien tot a la creativitat, més que no pas a la producció, de manera que d'una forma paradoxal els països pobres només milloraran llurs condicions de vida a causa de l'expectativa de creixement potencial, i llurs desavantatges d'ordre social en proporció inversa al progressiu descens del benestar de les societats ara per ara més dotades, amb costos, però, excessius.
Aquest diagnòstic hauria d'il·luminar l'absurd postulat dels qui rebutgen posicions més desfavorables a les conquerides abans de la crisi. La reversibilitat del procés n'és una dada inexorable, diguin el que vulguin els demagogs i els governants o líders socials obsolets (sindicats). Per dissort, el sindicalisme tradicional ha desvirtuat les seves essències (millorar les condicions dels treballadors) i els seus eterns postulats adquireixen, per insostenibles, el mateix descrèdit que les seves fal·laces estructures. O retornen a la racionalitat del que és possible, o acabaran en un refugi mafiós d'interessos, o de nou hauran de sospirar per opcions revolucionàries fora de temps a la manera del segle XIX, o del dissortat segle XX amb els seus frustrants processos “revolucionaris”.
Fem via pel camí d'atansar els límits que, dotze anys enrere, apuntava Ulrich Beck: la insostenibilitat fiscal dels estats del benestar davant els efectes de la globalització. Davant les temptatives de reacció o rebel·lia, o l'autoengany d'uns sindicats obsolets, es detecta la incapacitat dels estats per treure Occident de l'encallador. Ningú no remeiarà el que succeeix si abans no es capfica a sacrificar una part de les seves conquestes socials i si, al mateix temps, no es disposa a reconstruir l'escala de valors que han ensorrat el materialisme i la globalització. Si els qui hi suren són només economicistes i consumistes, la desfeta d'Occident està servida. Suposant que els valors refugi morals siguin la dignificació de la persona, de l'esforç, el mèrit i el treball, encara cabrà una solució a la vista. Aquells que prediquen el contrari erren, o condueixen la societat cap a un greu conflicte en aquesta depauperada via. Ja és arribada l'hora en què algú, pensador o líder social, pugi al masteler del navili que sotsobra i, com va escriure Hannah Arendt, demani auxili als de l'altra riba per tal que l'alliberin del naufragi i de la catàstrofe. El Titanic es va afonar per la incompetència del seu capità. Avui les nacions occidentals són Titanics en mans d'incompetents al bell mig d'una fosca nit d'idees i de refundadors morals dels pobles..
La meva anàlisi no troba motius d'optimisme. On no impera la lògica, el desastre es torna ineludible; de la mateixa manera que, on no existeix la consciència moral, el desordre esdevé inexorable. Ens manquen formulacions noves, governants i intel·lectuals que desafiïn els demagogs barats, líders que naveguin contra corrent per combatre la ignorància i la desviació d'uns sindicats amb els ulls clucs davant el determinisme dels fets. Llur ceguesa és la nostra perdició. Amb tot, encara serà pitjor si els nostres ineptes governants s'entesten a manipular l'opinió pública i conduir el procés social a la riba del que és inviable. Els bruixots son això, bruixots; no enganyen, doncs. Els deus ex machina acaben sent diables maleïts, encara que s'anomenin Rubalcaba o siguin tan il·lusos com Zapatero.
