Toleradets

Per la mateixa raó que sempre és millor estar en condicions de donar almoina que no pas de rebre'n, igualment és també indicatiu de molta més preeminència prodigar-se en la tolerància que no pas aspirar-hi. Qui pretengui capgirar un estatus segons ell injust, no ha de reclamar aquella com a receptor, sinó com a donant. Quina delícia no ha de ser permetre's el luxe de tolerar segons qui o segons què!

De fins a quin punt els catalans, en l'escena internacional, ara per ara, no passen de ser sinó això, toleradets i encara, ens en brinda l'actualitat recent dos exemples com dues perles.

Dissabte passat, a la TV3, entrevisten la comissària europea d'educació. A banda els tòpics de rigor (gran veritat que cal invertir més en ensenyament!), la senyora Androulla Vassiliou despatxa la qüestió idiomàtica ponderant la riquesa i la diversitat lingüístiques del continent, per descartar indirectament tot seguit com a “no operatiu” (Tower of Babel is watching us) el fet que el català pogués obtenir-hi un rang comparable al del maltès.

L'endemà, a l'Ara, l'entrevistat és l'ambaixador dels EUA a Espanya. A la pregunta sobre si veu el català “com un problema en un mercat globalitzat”, la resposta del senyor Alan Solomont no pot ser més antològicament elusiva: “Crec que es parlen més llengües als EUA de les que es parlen a Espanya [...] Això és només una part encantadora de la riquesa i la diversitat del nostre món d'avui”.

No es tracta, per part del català, de desbancar cap de les grans llengües mundialment establertes. Sinó simplement de sobreviure dins el seu espai històric (com ara el grec a l'Hèl·lade o el sioux a Minnesota). Cosa per a la qual té menester d'un reconeixement que vagi molt més enllà del de simple “llengua regional o minoritària”.

Però no. Ara la glotofàgia s'exerceix en nom, entre d'altres virtuts, de la tolerància. Quin grau d'aquesta cal i s'hi val a aplicar, aquí, a llengües altres que la del país? Bon tema de reflexió per als polítics de la llengua.