La plaça del poble

De sobte, passes per la plaça de Catalunya de Barcelona i no hi ha llençols pintats ni cabanes als arbres ni tendes de campanya. T'hi has fixat bé? Sí, sí: l'espai central de la plaça més important del país ara apareix ample, net, ciutadà. S'hi passegen famílies i turistes i treballadors i avis que donen de menjar als coloms. La plaça del poble, la que va dedicar una estàtua al president Francesc Macià i que durant quasi dos mesos ha aparegut tapada amb el nom de Durruti. La plaça major d'un poble, que té dret a preguntar-se si va ser casualitat que escollissin aquesta plaça i no la plaça d'Espanya (o qualsevol altra) per acampar, atès que van empentar els diputats catalans i no hi ha hagut cap diputat de les Corts espanyoles amb cap guixada d'esprai a la gavardina. La plaça de Catalunya, que l'havien transformada en la perversió d'una protesta legítima. El moviment 15-M té coses de les quals cal prendre nota, més els val als polítics i a tota la societat en general: però les formes, aquesta acampada permanent, aquesta humiliació a la plaça de Catalunya i aquesta reivindicació de l'espai com a “plaça del poble” (o com a “plaza del pueblo” per ser més exactes) han significat la llavor d'una desconfiança. D'aquí que fos tan important que s'identifiquessin, que s'organitzessin, que ens permetessin saber qui són, què volen, qui els representa i què vol dir “el pueblo”. Confiem que a partir d'ara així sigui: el 15-M no pot quedar en un debat de civisme, malgrat que m'alegri per poder travessar de nou la plaça amb tranquil·litat i orgull.

Una altra cosa és veure si aprofitem per fer una mica de reflexió urbanística: la plaça major de Catalunya no fa de plaça major. Fa més de plaça major (de moviment, d'àgora, de nucli de vida social) la plaça major de Vic que no pas la plaça més important del país. No ve de pas, no té pas, és encerclada per carreteres i té un més que discutible edifici d'El Corte Inglés cruspint-se-la en tot moment. Caldria que la plaça del poble ho fos, a banda de com a símbol, també com a espai urbà. L'urbanisme, la cultura i la identitat no són disciplines allunyades: si no fem una plaça digna, el “pueblo” la podrà prendre sempre que li vingui de gust.