Ja fa un any de tot allò
Em refereixo a la manifestació del 10 de juliol de 2010, la resposta més decent d'un poble a una proposta indecent d'un autoanomenat Alto Tribunal Constitucional. Ep! Contra un text, aprovat pels parlaments legítims i signat pel monarca Joan Carles de Borbó... que encara avui em pregunto per què no va abdicar, si l'esmentat Tribunal acabava de dir-li que anava errat de comptes!
De tot allò, sí, en fa un any. Ho escric a començaments d'un altre juliol, després d'un juny estantís, on no hem estat fidels a l'himne: “Per quan vingui un altre juny esmolem ben bé les eines”. Que baix de to ha estat el “Bon cop de falç!” que no ens cansem de repetir, potser perquè ja ni sabem com pesa una falç i quanta saviesa de pagès ha de tenir qui la vol esmolar.
No cauré en el parany de renyar la classe política, de la qual, a més, he format part activa, perquè la seva mediocritat està parint mediocritats enraïmades. Sí que saludaré, en canvi, que funcionin gestes que mai no consideraria menors, com ara l'edició de La nissaga catalana del món clàssic, a cura de Montserrat Tudela i de Pere Izquierdo, que ja ha glosat, des d'aquest diari, el regal dels déus que es diu Sam Abrams. Per cert: el llibre, de més de 500 pàgines, ha estat editat per la revista Auriga, que ajuda i estimula els que es dediquen al món clàssic. ¿No és paradoxal que li segués la subvenció l'honorable nét del poeta de Nausica, Joan Maragall?
També resulta estimulant que el Correllengua 2011 hagi començat a Sant Llorenç Savall i que hagi triat, com a referència, Joan Oliver i/o Pere Quart, que va morir ara fa vint-i-cinc anys. Al llibre memorialístic de l'exili, amb anàlisis agudes sobre els efectes subsegüents d'aquella pàgina tan bèstia de la nostra història, Max Aub recull les paraules –i les recull en català!– de Joan Oliver quan el 1970 li retien homenatge a Ripoll. ¿Què en queda, d'aquella tenacitat patriòtica, que va ser el fil roig de tantes fidelitats, com ara la vida i obra del premiat, amb honor, Albert Manent? ¿Es convertirà la ingratitud, bo i substituint la gasiveria, en allò que explicarà arreu com som els catalans? ¿O pararem, mesells, l'altra galta quan un Alto Tribunal ens clavi un castanyot tan poc pacífic i tan farcit d'ignoràncies?
