els miralls de la ficció
75 anys
Tots els que vam néixer després som fills d'aquella guerra
Un dels documentals més interessants que es van rodar sobre la memòria històrica de la Guerra Civil espanyola és La vieja memoria. Va ser realitzat en els darrers anys del franquisme i recollia el testimoni dels que van viure de prop la guerra. La pel·lícula deixava parlar Dolores Ibarruri, Frederica Montseny, Josep Tarradellas, Frederic Escofet, José María Gil Robles, gent de diversos sectors que va viure la guerra. La memòria oral s'imposava com a memòria de l'experiència viscuda i intentava ordenar la realitat d'uns fets en un dels primers moments històrics en què era possible fer-ho. Ara, quan estem a punt de rememorar els setanta-cinc anys del cop d'Estat del 18 de juliol, ens trobem en un moment incert, en què la vella memòria de la Guerra Civil es va perdent. Els més joves que van viure la guerra –la lleva del biberó– tenen més de noranta anys i encara queden molts relats per sentir. La memòria oral no és l'única que està a punt de perdre's. En un temps de desmemòria i d'oblit, sembla com si per a les noves generacions la Guerra Civil sigui un fet tan llunyà que queda perdut. No hi ha la consciència que tots els que vam néixer després som fills d'aquella guerra, que la barbàrie del feixisme ens va esquitxar a tots plegats i que el record és l'única forma que tenim per reconèixer la nostra veritable identitat i saber d'on venim. Més enllà d'aquesta memòria generacional perduda, la qüestió de la memòria de la Guerra Civil continua vivint un moment delicat, perquè encara no s'ha fet el pas necessari per poder dignificar el record de les víctimes de la repressió, per crear memorials que les dignifiquin. Resulta absurd que setanta-cinc anys després de la guerra no hi hagi un procés clau de memòria que permeti delimitar els genocidis del franquisme, els excessos que es van cometre des de l'esquerra comunista o les morts perpetrades des de l'anarquisme. La memòria històrica de la Guerra Civil fa mal a una dreta que sembla sentir-se hereva de determinades conductes del franquisme i és dissimulada per una esquerra que després dels pactes de silenci de la Transició sembla no voler anar més enllà d'una certa correcció política de la memòria. La commemoració dels setanta-cinc anys de la Guerra Civil potser seria el moment ideal per revisar les polítiques de memòria i realitzar una veritable pedagogia contra l'oblit.
