Cavil·lacions vaticanes
És una opinió generalitzada que aquesta vegada toca un papa italià i, encara, un continuador de la tercera via apuntada per Ratzinger
No és que la delicada salut de ferro de Benet XVI sofreixi algun trastorn ni tan sols que es rumoregi la fi de l'actual pontificat, mes l'evidència d'un papa camí dels 85 anys fa pensar en el futur, i més quan el nomenament de nou arquebisbe milanès desvetlla la temptació de les travesses, quan la seu de Sant Ambròs té una llarga tradició de subministrar papes i grans electors. S'ha començat a dibuixar la rosa de futurs papables.
Desapareguts per qüestió d'edat els grans electors (Biffi, Sodano, Martini o Etchegaray), malgrat que poden fer valer la seva influència, i minvada la tendència a considerar les possibilitats d'un papa sud-americà (Bergoglio o Maradiaga), és una opinió generalitzada que toca un papa italià i, encara, un continuador de la tercera via apuntada per Ratzinger, amb molta feina al davant. Amb aquestes premisses, una terna de cardenals inscriu els seus noms en la llista de candidats: Bertone, Ravasi i Scola.
Qui ostenta el càrrec de secretari d'estat sempre ha de figurar entre els papables, i així al torinès Tarcisio Bertone li toca. Fidel col·laborador de Benet XVI i especialment conciliador entre diverses sensibilitats, seria un bon candidat tot i que l'edat no juga a favor seu, quan l'oportunitat li pot arribar massa tard, una qüestió que és favorable a Ravasi i Scola, que es troben en l'edat justa per ser papables (hi poden arribar abans dels 70).
Gianfranco Ravasi és una bona opció, sobretot per la línia moderadament progressista de la cúpula vaticana, si és que aquesta existeix. Gran comunicador, intel·lectual reconegut i obert al diàleg, té l'inconvenient de no tenir experiència pastoral directa, ja que mai no ha estat al capdavant de cap diòcesi, quan aquesta oportunitat se li presentà, el 2005, per dirigir la d'Assís i el cardenal Re s'enfrontà a l'aleshores recentment elegit papa per un article publicat pel candidat que el cardenal considerà massa heterodox. Ravasi s'ha distingit per defensar les posicions de la nova cristologia i en aquest sentit ha avalat les tesis de José Antonio Pagola. Resumint, podria tenir grans defensors però també grans opositors.
El nomenament d'Angelo Scola com a arquebisbe de Milà, càrrec del qual prendrà possessió al setembre, el situa en un lloc privilegiat en la cursa successora, des d'una excel·lent sintonia amb Benet XVI fins a la bona relació amb Comunione e Liberazione, l'influent grup carismàtic. Fins ara exercia de patriarca de Venècia –seu de la qual procedia el bon papa Joan– i forma part del selecte grup de cardenals considerats competents teòlegs, molt influenciat per De Lubac, Von Balthasar i el mateix Ratzinger. El repte de la diòcesi de Milà és definitiu, quan substitueix un Dionigi Tettamanzi que precisament s'ha convertit en referent moral de la capital llombarda, especialment en el darrer canvi polític de la ciutat, quan el dimissionari cardenal ha apostat a favor del canvi progressista. Avui, l'església milanesa és molt activa, en un fort debat entre progressistes i conservadors, i la gestió d'Angelo Scola serà observada amb lupa, per a bé i per a mal.
La rosa de papables ja forma part del debat. I en cercles vaticans els tres noms tenen força consens, si bé no es renuncia a parlar de l'arquebisbe de Bolonya, cardenal Carlo Caffarra, i d'un nom que ens pot sorprendre, pel fet de no ser italià i pel nostre record més immediat: Antonio Cañizares, conegut en alguns sectors com “el petit Ratzinger” i del qual es diu que ha registrat un profund canvi en l'actual etapa vaticana. Tindrem temps de parlar-ne.
