Darrere la crisi

Aquest no és un estiu com els altres. El període de vacances està amarat per la crisi econòmica. Una crisi que gairebé ja ningú entén i a la qual no es veu sortida. Hom viu pendent de la prima de risc, de l'estancament de l'economia dels EUA i de la rebaixa del ràting de la qualificació del seu deute, malgrat el pacte sobre el sostre d'endeutament, i de la feblesa de la zona euro i la incapacitat de les institucions europees per frenar les pressions especulatives que l'amenacen. La setmana passada la caiguda de les borses europees va ser molt forta (per damunt del 12% a Frankfurt i Milà i del 9% a Madrid). Aquesta setmana ha començat amb noves caigudes, encara que la prima de risc d'Espanya i Itàlia ha millorat gràcies a la intervenció del BCE, que ha comprat bons d'aquests dos països.

En el cas de l'Estat espanyol, la taxa d'endeutament públic és inferior a la mitjana europea, però la lentitud en la necessària reducció del dèficit, un endeutament privat molt elevat i, sobretot, uns índexs de creixement econòmic insuficients per generar ocupació i les seqüeles de la bombolla immobiliària –alimentada pels governs de José María Aznar i no frenada pels de José Luis Rodríguez Zapatero– fan que la situació sigui particularment difícil. Aquesta situació es veu agreujada per la immediatesa de les eleccions generals, que prioritza el partidisme en detriment de la cerca de solucions, per la manca de sentit d'Estat del PP i el desconcert del PSOE. Com a rerefons, un moviment de protesta –el 15-M– que, més enllà d'episodis de violència totalment rebutjables, exigeix solucions perquè no se segueixi carregant el pes de la crisi sobre els sectors més febles de la població quan la taxa d'atur se situa en el 20%. Sens dubte aquesta crisi deixarà cicatrius profundes difícils de guarir.

Se sortirà de la crisi, atès que no només afecta la UE, sinó que sorgeix del cor mateix de l'economia més potent, els EUA, que d'una situació de superàvit d'1,2 bilions de dòlars quan George Bush arribà a la Casa Blanca va passar a un deute de 10 bilions de dòlars vuit anys més tard. Pel camí, l'exempció d'impostos als més rics (1,8 bilions), les guerres de l'Afganistan i l'Iraq (més d'1,5 bilions)... Se'n sortirà perquè, a més, compromet l'evolució de les economies emergents i d'altres grans potències que, com la Xina i el Japó, tenen en les seves mans la més gran part del deute dels EUA i no poden permetre una fallida que tindria efectes molt negatius sobre les perspectives del seu propi creixement.

Però, si no es prenen les mesures adients, la UE, i especialment països com Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya, Itàlia..., sortiran de la crisi amb un estat del benestar desmantellat, la qual cosa repercutirà –ja ho està fent– sobre l'assistència sanitària, l'educació i la cobertura social. És clar que cal reformar el sistema de l'Estat del Benestar corregint les seves disfuncions, millorant la seva eficàcia i reduint els costos superflus i els abusos, però, alhora, tenint present que només l'Estat del Benestar pot garantir la supremacia de la política sobre els mercats, perquè el fi últim de la política és la cohesió i el benestar social. El problema és que l'estretor de mires dels polítics europeus no els permet veure que en el punt de mira de la crisi estan la UE i els EUA. En suma, darrere la crisi econòmica es debat l'opció entre un món on tot està en funció del benefici, o d'un món que faci compatible el benefici amb les necessitats dels ciutadans.