Unes finances golafres

Hi ha vida política més enllà de l'economia i les finances. Hem caigut en el parany d'anar substituint el relat polític per un llenguatge que ha reduït el seu vocabulari i la seva sintaxi a uns quants termes macroeconòmics que es repeteixen amb variants dins una mena de disseny global de difícil comprensió. La majoria de la ciutadania percep aquest llenguatge com una creixent amenaça: núvols foscos que, fatalment, van tapant l'horitzó de la vida personal i col·lectiva i contra els quals, fatalment, no podem defensar-nos, com si d'una maledicció es tractés. Les referències als dèficits i endeutaments, que semblen nascuts de la fatalitat, semblen haver-se convertit en l'explicació única de tots els nostres mals actuals. I la seva reducció o desaparició, en l'única via de salvació possible. El llenguatge i el missatge unidimensional que vehiculen, omplen, fins a vessar, tot l'espai públic fins cruspir-se'l. I correm el risc de creure'ns que en el món d'allò públic no hi ha altres components, altres determinants, capaços de despertar forces per canviar el rumb dels afers col·lectius. Però no és així. D'una banda la reducció de l'economia a una mena de gran comptabilitat traeix la concepció mes àmplia de l'economia, en tant que ciència social: una ciència que, per funcionar bé, hauria de tenir en compte avenços en d'altres ciències socials: en la psicologia, la història, l'antropologia i l'ètica, per exemple, de manera que aclarissin què vol dir això de social. Què representa tenir en compte els éssers humans, saber de les seves ambicions i fallides, de responsabilitats i lluites pels poders, o què expressa aquest mot que sovint apareix en referència als mercats: la confiança. Sortosament alguns savis economistes han construït una visió mes ampla i ens ho recorden de tant en tant.

D'altra banda no podem permetre que la política quedi reduïda a una mesquina comptabilitat. Segons Arendt, la política és allò que ens fa plenament humans, que ens fa responsables de la vessant col·lectiva de la nostra vida. I en tant que la vida humana col·lectiva està feta de molts i complexos components, seria bo recordar-ne alguns que no depenen estrictament dels fluxos econòmics ni de l'especulació financera: termes com comunitat, relacions personals i de grup, solidaritat, lideratges, veritat, honestedat, empatia, rectitud, veritat. ètica personal, drets i deures... i molts d'altres, formen part del bagatge d'organitzacions i persones que possiblement ara, desconcertades, no poden identificar-se amb la versió reduïda que se n'està oferint.

Necessitem retrobar discursos i pràctiques que, ens ho diu la història, han estat capaces d'impulsar grans transformacions socials orientades a fer del món un espai més habitable. Actituds que han estat en el nucli d'allò que Victòria Camps anomena virtuts públiques. Si no eixamplem els horitzons del pensament i la cultura política, si no la nodrim de l'anàlisi del que ens ha servit històricament per fer-nos més humans, s'acabarà el progrés i l'esperança. I ens quedarem amb la carcassa d'unes institucions febles que cediran, cada cop més, a les pressions del que en diem mercats. Anirem deixant que una altra dictadura ocupi un territori que és nostre.

Part del malestar ciutadà neix de la manca de relat i de propostes polítiques capaces de desvetllar desig, força i esperança a mida humana. És urgent repensar, de cap a peus, quin ampli i fort espai cal atorgar a la política entesa com a eix vertebrador dels afers col·lectius.