Una ‘Ecologíada' espanyola

Monumental, exhaustiu i valent el volum que Pedro Costa Morata (Águilas, Múrcia, 1947), enginyer, periodista, sociòleg i docent universitari, acaba de publicar amb el títol, de ressonàncies homèriques, Ecologíada (100 batallas). Medio Ambiente y sociedad en la España reciente (Biblioteca Nueva, Madrid), i que aviat es presentarà a Catalunya.

I és que, dintre les batalles antinuclears (que l'autor inicià el 1973, en saber que a la terra natal el franquisme volia instal·lar una central), Catalunya ocupà un lloc destacat en la seva Ecologíada, pel fet que el juny del 1974 –viatjant a tots els indrets on hi havia previstes nuclears, una vintena– visità Ascó (Carranza, Redorat i Biarnés) i l'Ametlla de Mar (Enric i Joan Rebull), i es posà a disposició d'aquesta gent combativa.

I, així, tants i tants noms d'esforçats homes i dones de la pell de brau que omplen les 600 pàgines d'aquest memorial de lluites del poble, silenciades per l'estructura política, centralista i endogàmica des de la transició, i que Costa posa al descobert, recollint esperances i frustracions de dues generacions, des del 1970 fins ara.

Si l'autor –després de donar-nos treballs essencials sobre energia, ecologia, urbanisme i Mediterrani– pot oferir aquesta vasta perspectiva és perquè, després de començar la seva carrera d'enginyeria, justament en el camp nuclear, va veure aviat les conseqüències que suposava “Nuclearizar España”, tal com va denunciar el 1976 en un llibre primerenc del mateix títol, publicat a Barcelona, per Batlló Editor, en una col·lecció dirigida pel professor Horacio Capel, que presentarà, el 27, aquest volum a la Facultat de Geografia i Història.

AQuesta “Ecologíada” és –com diu al pròleg Pedro Guerrero, catedràtic de la Universitat de Múrcia– “una història èpica de l'ecologisme polític”, tenyida encara els primers anys –del 1974 al 1980– per l'esperança, frustrada aviat, que les direccions del PSOE i del PCE tindrien el coratge d'assumir la nova modernitat que ja presentaven el pensament i l'acció ecologistes.

De les sis parts del llibre, la quarta és, sens dubte, la més “política”, on Pedro –armat el seu fons ideològic d'ecologisme, difícil d'articular en opció electoral viable– descriu (gràcies a una “vocació política evident”) el seu calvari com a “company de viatge” del PCE (del 1974 al 1978), com a militant del PSOE (arribà a ser la veu ambiental del partit a Castella-la Manxa i a l'Ajuntament de Múrcia, entre el 1981 i el 1983, al cap dels quals acabà decebut, també) i, finalment, vista la dificultat de formar part d'una opció electoral verda coherent, es vinculà, “sense cap pretensió política”, a partir del 2003, a Izquierda Unida, per la petició dels amics d'Águilas i pel fet que “en la meva lluita contra la corrupció només IU quedava al marge dels escàndols político-urbanístics”.

El motor de la seva vocació política –que no va poder satisfer en una organització en què es sentís còmode– ha estat la lluita contra la corrupció, moguda, aquella vocació, “per la meva ànsia intractable de llibertat en les idees, companya inseparable dels meus escrúpols morals”.

Aquesta llibertat en idees i el fet de disposar d'escrúpols morals –dues variables que els partits influents han evacuat dels seus procediments– van fer-lo apartar de l'activitat partidista, però la seva presència pública sempre ha estat “política”: des del seu ampli registre periodístic fins a la creació de centres socioecològics i revistes pròpies, des de l'organització de congressos fins a informes ambientals, des de la defensa del litoral fins als viatges i textos sobre el món àrab i, en fi, des del seu activisme pioner en el camp antinuclear (al costat de Mario Gaviria, José Allende i Santiago Vilanova) fins a la seva col·laboració permanent en els manifestos inicials del nostre ecologisme, els fets a Benidorm, Daimiel, Valsaín o Cercedilla, entre els anys 1974 i 1977, en el darrer dels quals vaig tenir l'ocasió –i la sort– de conèixer-lo.