Opinió

Els Miralls de la Ficció

Dissidència

A finals d'agost, pocs dies abans que sortís publicada Jo confesso, vaig llegir que algú deia que la literatura catalana tenia per fi la gran novel·la del segle XXI. Poc temps després, altres veus la qualificaven d'obra monumental i de gran literatura. Encuriosit, vaig comprar-la i devorar-la amb impaciència, convençut que el darrer llibre de Jaume Cabré era capaç de proporcionar-me l'emoció de les grans obres. Haig de confessar que després d'haver llegit les seves mil pàgines, la sensació que tinc és de decepció, de trobar-me amb una obra a la qual li ve grossa tanta magnificència. És per això que, sense voler desqualificar el seu èxit de vendes, ni el seu interès com a obra que acosta la gent a les llibreries, he decidit exercir el meu dret a la dissidència.

L'element que em provoca més mal estar de la novel·la de Jaume Cabré té a veure amb el seu tema de fons: la qüestió del mal. Aquests dies s'ha escrit que l'obra pretén ser una reflexió sobre el mal amb majúscules i els seus efectes al segle XX, sense oblidar les seves arrels històriques. Per fer-ho, Cabré ens parla de la Inquisició, de les lapidacions, dels camps de concentració, dels exnazis refugiats a l'Àfrica, i ho fa contraposant-ho a la figura d'un violí que sorgeix com a símbol de la cultura i ens recorda la tensió de l'art davant la barbàrie de la Història. El que em sap greu és que un tema de tanta volada estigui minimitzat per un seguit de situacions històriques que en la majoria dels casos resulten molt estereotipades, sense que hi hagi tensió ni complexitat. Sembla com si aquesta gran qüestió no fos analitzada amb prou força o i solidesa per donar dimensió tant al relat com als personatges. Probablement, la clau del problema radica en què Jaume Cabré vol fer literatura de consum –l'agilitat de la novel·la és el seu principal valor– proposant cops d'efecte, girs temàtics, sorpreses i tensant una intriga mentre ambiciona fer sorgir grans temes de gran complicitat filosòfica. La barreja no funciona, entre altres coses perquè els personatges no tenen la gran dimensió èpica, ni psicològica, que necessiten. Adrià Ardèvol, el protagonista obsessionat pels idiomes, format en la cultura alemanya, té punts d'interès, però la seva relació amorosa amb la Sara resulta poc creïble i el personatge del seu amic, en Bernat, no està ben dibuixat. Fa uns anys, Roberto Bolaño, a 2066 també va tractar la qüestió del mal, a partir de les matances i violacions a Ciudad Juárez; en aquell cas, res estava forçat, la reflexió tenia profunditat i la literatura fluïa sense necessitat de fer giragonses per seduir el lector.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.