Un forat al mig

La cineasta Agnès Varda, que la setmana vinent ocuparà la Càtedra Ferrater Mora de la UdG per compartir una reflexió sobre la pròpia obra, va rodar fa uns vint-i-cinc anys una pel·lícula amb Jane Birkin que du per títol Jane B. par Agnès V. Semblaria un retrat de l'actriu i cantant, però aquesta constantment va disfressant-se tot assumint personatges, de manera que, al final, es pot tenir la sensació que el film és un autoretrat de la cineasta a través del seu imaginari. La pel·lícula va rodar-se de manera fragmentària durant més d'un any aprofitant els períodes en què Birkin estava disponible.

En una escena de la pel·lícula, en relació amb el rodatge sense continuïtat i els fragments aparentment dispersos posats en escena, l'actriu pregunta a la cineasta què en sortirà de tot plegat. Aleshores, Varda li respon més o menys això: “Un puzle amb un forat al mig.” Aquest forat al mig em fascina. He explicat moltes vegades aquest moment de Jane B. par Agnès V., una meravellosa i entre nosaltres poc coneguda pel·lícula que es projectarà divendres vinent al cinema Truffaut de Girona, pel gust de preguntar què pot ser aquest forat al mig. Hi ha respostes coincidents, però sempre n'hi ha de noves. N'apuntaré algunes de possibles amb el convenciment que cadascú de vosaltres n'hi pot afegir d'altres. Què pot ser, doncs, aquest forat al mig? En relació amb la pròpia pel·lícula, la idea que qualsevol retrat és incomplet i que sempre hi faltaran peces? Que l'altre, doncs, sempre és fa escàpol i, al capdavall, és un misteri que ni tan sols s'ha de voler atrapar? El fet que tota obra és “essencialment” inacabada? L'abisme mateix de la creació? El forat al mig és el lloc que pot ocupar l'espectador (o el lector) aportant la seva peça? La consciència que no tot pot explicar-se o potser la renúncia, fins i tot el desig, de no voler-ho explicar?

Fa uns dies, en un hotel de Sant Sebastià, havia quedat amb Isaki Lacuesta per parlar a propòsit de Los pasos dobles i El cuaderno de barro, el díptic amb Miquel Barceló que va presentar al festival amb un èxit ben merescut. Quan hi vaig arribar, Lacuesta conversava amb Agnès Varda. Quan vaig fer un a part amb el cineasta gironí, aquest em va comentar que Los pasos dobles és una pel·lícula plena de forats, amb històries que van esdevenint-se sense que acabin d'explicar-se. Que havia prescindit dels moments explicatius per tal que l'espectador pogués fer el més lliurement possible les seves relacions i associacions entre les imatges i entre les històries, fruit d'un intercanvi d'imaginaris entre el cineasta i els habitants del país Dogon, dipositaris i transmissors d'una tradició oral vigent.

Vaig sentir que era un atzar molt bonic que fos allà Agnès Varda. Films com a puzles. Films amb un forat al mig. Films i cineastes que no ho volen explicar tot. Films i cineastes que ens concedeixin espais per tal que la nostra imaginació i el nostre pensament treballin mentre que a la vegada ens ofereixen imatges que conviden a contemplar-les. Potser barrejo les coses, però fa dies que també vaig fent voltes a tot això a propòsit de la recepció d'El arbol de la vida. Evidentment, la pel·lícula de Terence Malick pot discutir-se o provocar dubtes, com els que tinc jo mateixa sobre la manera com posa en imatges la hipotètica eclosió de l'univers, però la seva mateixa ambició em resulta fascinant, encara que part dels seus resultats no em satisfacin. Tanmateix, em sorprèn la queixa pel fet que la pel·lícula no s'acabi d'entendre.

Hi ha moltes obres que no s'entenen, però que, amb tot, després de veure-les, llegir-les o sentir-les ens eixamplen l'experiència i el coneixement, que també ho és de l'incomprensible. L'experiència estètica tendeix a descol·locar-nos: sembla que ens faci més petits, però acaba engrandint-nos. Entre l'acceptació del fet que no tot ho podem comprendre i l'ambició que ens du a voler-ho comprendre, hi ha un forat on podem col·locar les nostres peces amb tanta humilitat com atreviment.