La saviesa del dol
La saviesa del dol prové de Déu i de l'absència de Déu. I deixa clar que no som déus
Dimarts vinent és la festa de Tots Sants. I l'endemà, la commemoració de tots els difunts. Dues celebracions que van juntes, com no pot ser d'altra manera. Tots els sants són difunts. I tots els difunts, sants. No és que hagin passat a millor vida, com solem dir, sinó que, simplement, estan fora de la vida: més enllà del bé i del mal. El Senyor, diu el salmista, és compassiu i benigne. Totes les ànimes estan en les mans de Déu. La mort no és una veritat més, una entre moltes. És la veritat de la vida. La mort ens ensenya que no som déus: som mortals. I amants de persones mortals. D'aquí ve el dol. Tots els homes estan fets per al dol. La mort no és exactament el terme de la vida, sinó que viure i morir van junts, caminen al mateix pas. Ser és desaparèixer.
El dol és savi perquè ens ensenya a viure. Atès que, segons Freud, som incapaços de renunciar a res, temem la mort més que cap altra cosa, precisament perquè significa la renúncia obligada de tot. El treball del dol, segons el mateix Freud, és obligar-nos a ser lúcids. Cal que la realitat s'imposi. Que ens ensenyi a viure malgrat tot, a gaudir malgrat tot, a estimar malgrat tot, a retrobar el plaer malgrat tot. En aquest combat del dol, la vida s'ha d'imposar, l'alegria ha de retornar, la normalitat s'ha de retrobar. I l'única manera possible és matar el mort (com diuen els psicoanalistes), és a dir: acceptar que som mortals, que també estem en camí de la mort. El que no es pot fer és tancar-se en la melangia, ni en el victimisme narcisista, que ens fa dependents de la mort que refusem. Aquesta és la saviesa de Montaigne. Va superar la mort del seu gran amic La Boétie escrivint els famosos Assais. “Filosofar –escrigué– és aprendre a morir”. És no tenir por de la mort, perquè tenir por de la mort és necessàriament tenir por de la vida.
La religió catòlica (i en general la cristiana) ens ha inculcat una idea negativa de la vida, per tal de fer-nos desitjar l'eternitat. Però al meu entendre s'equivoca. El pensament de la mort torna més preciosa la vida, per la seva brevetat; i l'amor a la vida es basta per fer-nos present la mort, del tot inevitable. Montaigne era massa lúcid per oblidar la mort i massa savi per sacrificar la vida en ares de la mort. La saviesa no és, com pretén l'ideal cristià, una meditació sobre la mort ( “pensa en les darreries –aconsella sant Ignasi– i no pecaràs mai”), sinó sobre la vida. La veritat de la vida és la seva finitud. És això el que ens ensenya que no som déus. És això, per tant, el que fa possible que puguem estimar Déu més que a nosaltres mateixos.
La saviesa del dol és, doncs, la saviesa del viure. Tota satisfacció dels mortals és mortal. Tot amor o tot odi dels mortals és igualment mortal. O acceptes la realitat tal com és o estàs condemnat a viure en la tristesa i el desconsol. No sabem renunciar a res, però sabem canviar una cosa per l'altra. La solució la dóna el mateix Freud. Remei i diagnòstic. Tot alhora. En cas de dol, no es tracta de guardar una fidelitat hipòcrita (per impossible), ni tampoc deixar d'estimar la persona que hem estimat, ni tan sols d'estimar-la menys, sinó d'estimar una altra persona. O unes altres persones. Obrir-se, en lloc de tancar-se. I estimar-les millor. Conscients que només podem perdre el que hem posseït. La gràcia consisteix a saber estimar els altres més que un mateix; estimar els vius més que els morts; el món més que cap altra cosa.
L'única certesa que ens uneix a tots és que hem de morir. Que aquesta certesa ens obri l'esperit al més enllà (al transcendent), ja és més discutible. En principi, no és una certesa que ens uneixi, sinó que ens divideix (en creients i no creients). L'ofici de viure, com deia Pavese, és en el fons l'ofici de saber perdre. I saber perdre fa de la vida una victòria constant. La de Jesús va ser excepcional: va vèncer la mateixa mort. La saviesa cristiana és la saviesa del dol: “On és, oh, mort, la teva victòria?”, exclama sant Pau. Amor per a tots, misericòrdia per a tots, compassió per a tots. I finalment, reinserció per a tots. Déu és de tots i Déu està en tots. Tots els sants i tots els difunts. Dos dies que són un. La saviesa del dol prové de Déu i de l'absència de Déu. I deixa clar que nosaltres no som déus.
