Opinió

L'hora de la veritat

Si els responsables de l'estat volen la concòrdia
i el benestar, és urgent que treguin de la presó els abertzales no implicats
en accions de sang

La història té coincidències capritxoses que semblen calculades per un demiürg juganer que vol impartir lliçons per contrast. El passat dia 20, dues notícies projectaven llums estranyes l'una sobre l'altra: l'anunci d'ETA de la fi de la lluita armada, i la mort de Gaddafi a mans dels revoltats. No s'han tractat amb la mateixa finor i profunditat les dues qüestions a Espanya –i a Catalunya– i a la resta del món: l'afer basc millor entre nosaltres i l'afer libi millor a fora; un s'interessa i s'esmola en allò que considera que l'afecta i, si no, hi passa mandrós per sobre, conformat amb estereotips. Constatem a més que la majoria aprecia les mancances dels altres, i no arriba ni a perdonar-se les pròpies perquè ni tan sols sol ser capaç de detectar-les.

El comunicat d'ETA té l'avantatge que els grans actors socials han reaccionat de forma ràpida i concisa. Hi ha dues grans línies: una expectativa més o menys escèptica o prudent, entre els més directament implicats en el futur polític directe, i una altra, també amb diferències i matisos, que presenta la situació com la victòria dels uns sobre els altres, justament la cosa que els qui pensen en la concòrdia en termes pràctics reals es resisteixen a fer, no pas, potser, perquè els surti de l'ànima, sinó perquè assenyadament no els sembla la millor manera de consolidar un avenç crucial i sens dubte positiu.

Des d'un estricte punt de vista polític sembla que no és el moment d'agafar pel coll el qui està fent un gest de concòrdia, refregar-li que ha estat derrotat i exigir-li que lliuri les armes, que demani perdó i es posi en mans de la justícia. No sembla bona estratègia, ni raonable, ni tan sols factible. Un cop feta l'aproximació per la part del litigi a qui corresponia, no és tal resposta l'adequada per la conciliació i la convivència futura. Es pot entendre i fins i tot justificar l'actitud dels qui hi tenen implicació emocional directa: les víctimes d'atemptats i els parents pròxims, fills, vídues, pares. És humana la ferida que porta a la intransigència, a actituds radicals, tot i que en els reportatges vistos aquests dies també n'hi ha que deuen haver fet un exercici profund de pau amb si mateixos, i es mostren disposats a no ser obstacle per a la concòrdia pel camí de les concessions necessàries.

Entrem en el nucli de la qüestió: no hem quedat que la prerrogativa d'Estat passa per sobre de circumstàncies personals? Hem vist com un cop i un altre els governs s'han negat a negociar amb segrestadors, per més dolorós que fos, perquè els principis d'estat són per damunt de la vida d'un ciutadà. No es pot demanar aquest mateix sentit d'estat per sobre de pulsions venjatives que en el context general són circumstancials? No tinc problema a reconèixer que potser no parlaria així si ETA s'hagués carregat algú pròxim a mi.

Aquí apareix la imatge de Gaddafi estomacat pels guerrillers, ensangonat i, finalment, el com no s'acaba de veure, mort. En la terminologia oferta pels mitjans, executat. I pregunto: per què no diuen assassinat? Perquè de forma més o menys subliminar es considera un acte just? És que van ser executats, els ciutadans que ETA en va fer objectiu? Un exemple més equivalent: hauria volgut una part de la ciutadania espanyola veure Franco acabar com Gaddafi? Ho haurien trobat comprensible? Acceptable? Just? Merescut? Als qui no sense raó s'esgarrifen de la barbàrie cal recordar-los que les forces dels Estats Units, seguint ordres directes d'aquest president d'ara tan progressista i obert van fer el mateix amb Bin Laden: liquidar-lo sense judici ni oportunitat de defensar-se ni d'argumentar. L'única diferència que hi sé veure és, diguem-ne, d'estil: un estil determinat pels recursos d'uns i altres. L'execució –o assassinat– de Bin Laden va ser un objecte de luxe; la de Gaddafi, un poti-poti proletari. En tots dos casos hi ha un escenari de sentiments personals i venjança que semblen permetre saltar-se els principis d'estat i actuar com l'home de les cavernes, tot i que no consta que tal individu genèric fos més irracional i salvatge que nosaltres. Irracionalitat i salvatgia que en el cas libi es poden situar en el fragor de la lluita, la immediatesa, la ràbia, el caos, però no en el de Bin Laden, tot calculat i dut a terme amb fredor des de l'alta planificació i la més alta tecnologia.

Tornem a Euskadi. Si a algú li repugna la possible impunitat, que recordi que la Transició espanyola i la consegüent Constitució encara vigent es fonamenten sobre un monumental exercici no tan sols d'impunitat, sinó de silenci i d'oblit que han permès deixar intactes els franquistes i els delinqüents d'Estat d'extrema dreta, un fet únic en democràcies o pseudodemocràcies occidentals. Quan d'altres comptes molt més importants no quadren, ni hi ha intenció de fer-los quadrar, entestar-se en els d'ETA i el seu pretès entorn no té gaire sentit.

Recordem per acabar que les lleis no són ens sagrats baixats del Sinaí per Moisès, sinó acords entre humans que, com qualsevol obra d'humans, poden estan bé i poden no estar-ho i, al marge d'aquesta distinció, hi ha jutges perquè la seva aplicació no és automatisme sense marge, sinó objecte d'interpretació. Si els màxims responsables de l'Estat volen de debò la concòrdia i el benestar, si volen desmentir que el conflicte ja els està bé perquè els justifica part del discurs i la mateixa existència política, és urgent que treguin de la presó –on mai no haurien d'haver entrat– els abertzales no implicats en accions de sang. Si no és que volen convertir Otegi en el Nelson Mandela d'Euskadi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.