I al setè, descansaràs
La dinàmica de l'obertura comercial en diumenges i festius és una opció que modifica els comportaments de la ciutadania i, segur, perjudica la qualitat de vida de molta gent
Com bé explicava Eva Garcia Pagán dilluns passat en aquest diari, el debat sobre els horaris comercials té llarga vida i periòdicament apareix entre els col·lectius directament relacionats amb el sector, argumentant pros i contres en què tothom sembla tenir raó, potser pel fet d'existir motius contraposats que poden ser del tot raonables. La petició de l'associació de comerciants Barnacentre de poder obrir tots els diumenges i festius ha revifat el debat, segurs que aquesta vegada anirà al fons de la qüestió, més quan ara s'ha introduït els beneficis turístics que comportaria una normativa liberalitzadora d'horaris en una Barcelona on el pes turístic és molt potent.
D'entrada, l'obertura continuada del comerç afavoreix el consumidor, que sempre i en qualsevol moment pot trobar una botiga oberta per adquirir el capritx o fer front a la necessitat. D'altra banda, perjudica el botiguer, que augmenta els costos de gestió, quan tirar la persiana amunt ja comporta unes notables despeses fixes. Encara, fastigueja el treballador, sigui autònom o assalariat, que es sent condemnat a treballar en dies teòricament festius. Per sobre de tot, reforça la frontera entre grans superfícies o centres comercials i el negoci familiar o la botiga especialitzada, quan el primer grup es beneficiarà de la mobilitat del consumidor mentre el petit estarà obligat a lluitar contra l'atracció del gegant. I, després de la moguda, la constatació que moltes més hores de treball setmanal no comporten cap augment del total de vendes, potser distribuïdes desigualment quant a llocs i moments.
Formo part d'una família de botiguers i recordo, temps ha, quan els meus pares treballaven el diumenge al matí i ni tan sols feien vacances. Els diumenges festius significaren un pas endavant tan important com, en el món de la indústria, podia haver estat aconseguir les quaranta hores setmanals. Potser per això, sempre m'he negat a anar de compres en els vuit diumenges a l'any en què s'autoritza les botigues a obrir. Deixant de banda la bogeria consumista de les festes nadalenques, tornar enrere és una decisió més que discutible.
En la controvèrsia sobre beneficis i damnificacions, que igualment que a El Punt Avui aquests dies s'està fent en diversos mitjans de comunicació, ningú no aprofundeix en un dels temes que, al meu parer, caldria considerar-lo fonamental en el debat: el canvi social que la liberalització d'horaris comporta. Talment, es potencia el consum com a forma de lleure, ja que es convida i incita la ciutadania a dedicar els jorns festius a fer les compres i a considerar el desplaçament als grans centres comercials com a forma de lleure. Perduts en els llargs passadissos de la superfície comercial, la diversió del festiu induirà a comprar a dojo o a contemplar amb frustració tot allò que no es pot comprar. Tot a l'entorn del consum, un déu que cada vegada té més adeptes, malgrat que l'encallada de la societat del benestar aconsellaria el contrari.
Doncs sí, la dinàmica de l'obertura comercial en diumenges i festius és una opció que modifica els comportaments de la ciutadania i, segur, perjudica la qualitat de vida de molta gent, a més de canviar la valoració de la festa com a espai de lleure i/o d'enriquiment cultural. Aquest evident canvi social cal posar-lo en la balança del debat sobre el futur comercial i interpretar-lo en tota la seva magnitud.
