Opinió

Els fils d'Ariadna

Hivernacles

Un dels meus plaers preferits d'aquella època era tancar la jornada passant per la llibreria, per fer-la petar amb en Sendo

Fa anys vaig viure uns mesos en un apar­ta­ment situat just al damunt de la lli­bre­ria Rovira-Colo­mer, de la Bis­bal d'Empordà. El pro­pi­e­tari d'aque­lla lli­bre­ria es deia Ros­send Rovira, i tots el conei­xien per Sendo. En Sendo tre­ba­llava 363 dies l'any. A les sis del matí, a bord de la seva vespa de color blau, començava el repar­ti­ment de periòdics a domi­cili. I con­jun­ta­ment amb la seva dona, la Maria, va bas­tir un d'aquells locals que, per les lleis de l'hos­pi­ta­li­tat i un con­cepte de negoci que res­pecta la per­sona, es con­ver­tei­xen en un hiver­na­cle con­tra la inclemència i el ritme ver­ti­ginós dels dies.

Un dels meus pla­ers pre­fe­rits d'aque­lla època era tan­car la jor­nada pas­sant per la lli­bre­ria, per fer-la petar amb en Sendo i el grup de per­so­nes con­vo­ca­des per la força gra­vi­tatòria del lli­bre­ter. En Sendo rega­lava feli­ci­tat, un atri­but que la vida, sovint tan avara, li havia negat. La mort d'un fill i els pro­ble­mes de salut que patia sem­bla­ven haver-lo dotat d'un caràcter estoic. Un matí d'hivern que plo­via a bots i bar­rals vaig atu­rar el cotxe en plena car­re­tera, on ell estava apar­cat perquè la seva moto, car­re­gada de dia­ris, havia tin­gut una ava­ria. Xop de dalt a baix, esbos­sant un som­riure i amb els seus ulls clars sem­pre cen­te­lle­jant per la imminència d'una broma, va decli­nar la meva ajuda: “No et pre­o­cu­pis, fa estona que ja no em mullo. És només la pri­mera aigua la que mulla”, va dir.

Per un nou canvi de casa tot aquell món es va esfu­mar de la meva vida. I fa només dues set­ma­nes, a través d'una con­versa amb un amic comú, vaig assa­ben­tar-me que feia sis mesos que en Sendo havia mort, després de no haver superat l'ope­ració de cor a què –tal com ens havia expli­cat mol­tes vega­des– volia sot­me­tre's “un cop s'hagués jubi­lat”. A l'antic local de la lli­bre­ria ara hi ha un rètol immens que diu “Es lloga”. Es lloga un espai que per a mi és emblema de tota aque­lla gent que, com en Sendo, encar­nen l'esforç, el com­pli­ment de la feina sense cap queixa, l'ama­bi­li­tat, la dig­ni­tat i l'intent de cons­truir un dic de con­tenció con­tra els nos­tres rit­mes de vida i con­sum acce­le­rats, rit­mes que per­se­guei­xen de manera suïcida l'eli­mi­nació del temps, el con­trol del temps.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.