Opinió

la columna

No ho dubtis

“–Hi ha atracció? –Indub­ta­ble­ment.” Aquest podria ser un diàleg entre dues ànimes lliu­res (i avançades al seu temps). Ben­vin­guts a la rea­li­tat, no a l'acla­pa­ra­dora vida-escom­bra­ria fatal­ment medi­o­crit­zada pels clixés del pro­to­col sòrdid amb què ens volen soma­tit­zar com si fóssim ence­fa­lo­gra­mes plans. Des de les gotes de pluja que no pesen, des de la segu­re­tat d'una taula només parada amb dues tas­ses que no fume­gen, la lli­ber­tat ja no és allò que ens fa sen­tir inse­gurs.

La lluita atàvica entre la lli­ber­tat i la segu­re­tat ha volat al món de les fades, on tot és u i ensems dinàmic. Si Homer ja mar­cava el salt colos­sal entre l'amor cos­tum (repre­sen­tat per una Penèlope fila­dora que, la molt pallussa, des­feia de nit allò que ordia de dia) i l'amor passió (en la figura de la prin­cesa Nau­sica, filla del mar i de la bellesa), què no ha de pas­sar al segle 2.0?

L'atracció no és una pura qüestió sexual. Ni física. La car­na­li­tat ha pas­sat a millor vida com a enti­tat autònoma en aquells humans que cer­quen un més enllà de terra estant. Aquests pri­vi­le­gi­ats conei­xen una nova força d'atracció. Una parla que tra­du­eix la vida cor­rent al llen­guatge de les flors, la mirada sos­tin­guda dins els ulls de l'altre, la fusió dels tem­pe­ra­ments (sovint san­gui­nis o melancòlics), la il·lusió d'uns bos­cos com­par­tits en ple cre­pus­cle, la impos­si­bi­li­tat com a motor vital, la passió d'uns mis­sat­ges fur­tius, les min­ses tro­ba­des induïdes i les mol­tes con­ver­ses silen­ci­a­des... Indub­ta­ble­ment l'atracció és molt més que un ball d'hor­mo­nes des­bo­ca­des. La gent passa la vida volent tren­car les tera­nyi­nes del silenci, i en rea­li­tat el silenci és inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal a la den­si­tat de l'emoció.

Ens manca temps per fer-nos feliços a mos­se­ga­des i par­lem poc men­tre fem l'amor. Ens omplim els pul­mons de fum per ente­lar un cor massa obert. Sabem que per més lus­tres que pas­sin, ens farà sen­tir segur allò que sem­pre n'hem dit casa, però hi ha llars secre­tes, lliu­res, ple­nes de bes­ti­o­les invi­si­bles que ens atra­uen per la seva curi­osa llum. És aquí on els artis­tes nien, s'ali­men­ten i s'esti­men. Indub­ta­ble­ment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.