Ull de peix
I Trillo?
On són les línies vermelles entre premsa groga, premsa rosa i premsa seriosa?
I Trillo? On és l'incommensurable Federico Trillo? Com pot haver badat tant el flamant president espanyol? Està presumptament relacionat amb la presumpta trama Gürtel i els presumptes vestits del presumpte Camps? La tela de les seves quilomètriques banderes tenen alguna presumpta relació amb el Bigotes? Què farem sense la seva marcial poesia i la seva ànsia de tornar a desfilar, militarment per la Diagonal de Barcelona (quins temps més macos! Quan hom hi desfilava entre aplaudiments, i amb por al cos i l'estómac encongit de fam!).
Tot l'Estat paralitzat d'emoció, incloent-hi Catalunya, per veure les cares i els noms del nou govern, perquè els afers professionals dels polítics interessen, ai las!, més que la seva política. Dies després, passegeu pel carrer i pregunteu als angoixats ciutadans com es diuen els nous ministres, després de tant de bombo i plateret. Pregunteu, pregunteu... La gent no glateix per les mateixes coses que són tan esbandides. On va el periodisme? On són les estrictes línies vermelles entre premsa groga, premsa rosa i premsa seriosa?
També fa pocs dies, la propaganda dels impostos voluntaris era fastuosa: hores de televisió, pàgines de diaris, esgargamells a la ràdio: la grossa de Nadal! I sabeu el resultat? Doncs que Catalunya ha pagat 400 milions d'euros a Loterías y Apuestas del Estado i n'ha rebut 20 en premis. Curiosa metàfora! I és voluntari! Em pregunto quant guanya Loterías y Apuestas del Estado un cop liquidats els premis. Bon negoci, el d'amo de casino!
Acabem l'any amb l'emoció també inusitada –pregunteu, pregunteu pel carrer– del darrer congrés del PSC, en què –ai las, una altra vegada!–, hom ha recomptat que només el 25% del militants tenen temptacions sobiranistes i el 75%, no les tenen. No oblidem que la tendència socialista, fent mitjanes que englobin els avatars de les urnes, tenen un extraordinari pes a Catalunya... I l'acabem amb un tancament de caixes que no és un tancament de caixes –i ara!–, un Duran que diu un “no” a un PP que no necessita el “sí” i un pacte fiscal que, sense saber el que és –mira si en som, d'infeliços– ens l'haurem de pintar a l'oli.
Estigueu bonets, però.
