Lluny de Zapatero
Segurament passarà a la història com el president que va gestionar disciplinadament la crisi durant els dos últims anys del seu mandat
La casualitat ha volgut que com a corresponsal de TV3 a Londres cobrís el primer viatge a l'exterior de l'aleshores tot just nomenat secretari general del PSOE, el 9 d'octubre de 2002. I que també hagi participat ara en la seva última roda de premsa com a president espanyol, a Brussel·les, al Consell Europeu del passat 10 de desembre. Quin canvi! Quina evolució, la de qui es presentava com l'esperança blanca no només del socialisme espanyol –sinó també europeu– en temps de bonança, i s'acomiada ara com una víctima propiciatòria de la crisi! A mode d'autoepitafi, Zapatero reconeix ara que no va saber veure la magnitud del tsunami financer. Però també que des del maig del 2010, quan les autoritats alemanyes i franceses van pressionar-lo perquè acceptés el dolorós full de ruta per evitar la suspensió de pagaments, ell mateix ha assumit el rol de Joana d'Arc de les retallades. Decidits tots dos (Joana d'Arc, per comandament diví; Zapatero, per mandat de Sarkozy, Merkel, Obama i Wen Jiabao) malgrat saber que el bé del país exigia el seu sacrifici personal. Segurament així passarà a la història Zapatero: com el president que va gestionar disciplinadament la crisi durant els seus dos últims anys de mandat. Encara que no fes res per frenar la bombolla immobiliària durant els sis anys d'abans, quan ja era president. Ni tampoc per reformar el mercat laboral, ni per posar a ratlla un sistema de bancs i caixes que va tenir la gosadia de presentar com “el més sòlid del món”...
La política és injusta. Com la vida. Perquè realment Zapatero sí que ha fet mèrits per passar a la història, i com un dels reformadors més importants de la socialdemocràcia europea del tombant de segle. El programa de govern de la seva primera legislatura era ambiciós, i va portar-lo endavant convertint-se en icona de l'esquerra global en els moments més durs del govern de George Bush: la retirada de tropes de l'Iraq, la regularització de 800.000 immigrants sense papers, el matrimoni gai, la lluita contra la violència masclista, la millor TVE de la història... Zapatero va marcar una fita “escandinava” en ple sud d'Europa, i el van seguir partits tan propers com ara els socialistes francesos i els demòcrates italians, i governs tan allunyats com ara els d'Austràlia i l'Argentina. El primer Zapatero va ser un èxit contra tot pronòstic; i l'Espanya dels anys 2004-2008, un laboratori polític, regat amb els diners de l'especulació immobiliària, les ajudes europees i els beneficis d'uns bancs que semblaven disposats a menjar-se el món. Capítol a part mereix la relació de Zapatero amb Catalunya: però això sembla que només ens preocupa a uns quants, ja que en les segones eleccions i després d'haver aprovat un Estatut d'Autonomia retallat, Zapatero va obtenir la xifra rècord de 25 diputats a Catalunya, i ha aconseguit que la “qüestió catalana” hagi desaparegut del debat polític espanyol. Alguns, que s'autodenominen federalistes, consideren això, també, un èxit.
Però ara, per A Zapatero, és temps de distanciament. Acostumat a ser diana dels atacs de la dreta espanyola, ara no són ja només els de la vella guàrdia del PSOE els que se n'aparten, sinó també Rubalcaba i la seva “protegida” Carme Chacón. També en el congrés del PSC es va fer patent el distanciament de tots els candidats respecte del mateix Zapatero que tant havien evocat en convocatòries electorals no tan llunyanes. Fins i tot en els últims intercanvis de dards entre els partidaris de Chacón i els de Rubalcaba se l'acusa de no haver lluitat prou contra la corrupció i el frau fiscal. Curiosament, les paraules més amables per a l'expresident arriben aquests dies de Mariano Rajoy o del diari El Mundo, els dos principals enemics polítics de Zapatero. No és just. I segurament faltarà temps per poder jutjar-lo honestament. Un dia caldrà fer inventari, destriar el gra de la palla i pesar en una balança el seu veritable llegat.
