Opinió

La Columna

Esmorzars tàntrics

El coi­tus inter­rup­tus ha pas­sat a la història. Ara que­des amb algú per esmor­zar i vius una experiència tàntrica (sobre­tot si aquest algú et cap­gira l'ADN). El cam­brer ve a la taula per dema­nar què vols i tu encara t'estàs adap­tant a la cadira per no sem­blar ni un moc gegant ni un pal d'escom­bra. El mires uns segons, amb el cer­vell en punt mort i ganes de dir-li: “No tens res millor a fer que venir a tocar-me els pebrots?” Però tu mateix et res­pons: “No, és clar, és la seva feina” (no pas la d'inter­fe­rir en el flir­teig amb l'altre, sinó la de por­tar-te alguna cosa per pren­dre, que per això has entrat al bar). Un cop superat l'ins­tant de tensió ini­cial, i havent dit el pri­mer que t'ha pas­sat pel cap (un mini de fuet i una xoco­lata a la tassa, o un crois­sant i un refresc de llima), et cap­bus­ses en un duel de mira­des, som­riu­res, con­ver­ses i cai­gu­des d'ulls més pròpies de l'estat catatònic dels per­so­nat­ges de Kim Ech­lin que no pas d'un encon­tre de dos adults a les deu del matí. Immer­sos en uns diàlegs que volen saber-ho tot, on cada gest és entès en clau de sol i on cada paraula sona a “m'agra­den els teus lla­vis”, reps una segona visita del cam­brer --que ara ja ve car­re­gat amb l'esmor­zar i et mira fatal–, i tor­nes a res­pi­rar fondo per no esba­ta­nar-li la safata pel cap. Som­rius amb una negligència d'acu­dit dolent. Ins­pi­res, expi­res, i fas espai a la taula, tra­ient la mà de dins de la del teu acom­pa­nyant, recor­dant (sense edu­cació) els parents més pro­pers del cam­brer apli­cat i ara ja con­si­de­rat l'ene­mic del dia. El temps vola i el fuet ha fet fongs, la xoco­lata s'ha empe­drat, el crois­sant és una pila d'engru­nes i el refresc de llima encara està per obrir. El cam­brer passa pel cos­tat i fa cara de pomes agres. Però tu estàs bé, estàs fes­te­jant, i no tens ni gana ni set. Tens tot el que neces­si­tes, i ho tens a frec de nas: un ros­tre harmònic, uns ulls amb bos­se­tes de son, uns lla­vis bate­gants, unes mans for­tes, uns nas recte, un ser­rell ben pen­sat, uns texans fer­mats, un jer­sei blanc de llana, un per­fum francès... I la timi­desa enci­sa­dora dels pri­mers esmor­zars tàntrics, vol­tats de gent invi­si­ble i cam­brers ino­por­tuns, que fan que el dia tin­gui ales.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.