Sense plats

Tip de sentir parlar de la crisi, de patir pels diners, de treballar dissabtes i diumenges, de reutilitzar les bosses del supermercat com a bosses d'escombraries, d'emportar-me un entrepà de formatge per dinar, de posar-me un jersei en lloc d'apujar la calefacció, de tremolar cada vegada que rebem una factura del metge i de prémer des de sota el tub de pasta de dents, li vaig dir a la meva dona: “Ja n'estic tip, de fer de rosegacebes. Et convido a sopar al millor restaurant dels Estats Units.”

Vam reservar taula a l'Alinea de Chicago un divendres a les sis de la tarda i, naturalment, a tres quarts de sis ja hi érem. La cosa més interessant de l'àpat no van ser només els dinou plats deliciosos i insòlits del menú, sinó el fet que no servien el menjar en plats. El xef treballa amb un escultor i tots dos s'inventen plats que combinen el menjar amb l'escultura: així, pengen carns en filferros, escampen bolets en llits de fulles o serveixen sopes en tubs de vidre.

La connexió amb l'art no s'acaba aquí. Va venir el cambrer i ens diu: “Heu estat a Londres?” “Sí.” “Heu anat a la Tate Modern?” “Sí, hi hem anat.” “L'any passat el nostre xef hi va veure una exposició sobre Miró que li va inspirar aquest plat.” I ens va portar colomí en unes forquilles deformades que evocaven, òbviament, les culleres o els rellotges fosos de Dalí. “Vols dir que l'exposició no era de Dalí?”, li vaig dir al cambrer mentre la meva dona em tocava la cama per sota la taula. “No, no, de Miró, de Miró.”

L'exposició que es va fer a la Tate l'any passat, comissariada per Matthew Gale i Marko Daniel, justament defugia la visió més esteticitzada i naïf de Miró i feia una lectura política de la seva obra, relacionant-la amb Catalunya, la guerra, la societat burgesa, etc. Per tant, aquest Miró dalinitzat de l'Alinea, ¿no és un exemple perfecte de la reducció de l'art a mer joc estètic de formes i percepcions que trobem en els experiments actuals entre art i cuina?

Ara els germans Roca han anunciat que crearan un espai on mesclaran l'art i la cuina. Tant de bo que els funcioni, però fa la impressió que aquestes mescles (o transversalitats, com en diu Joan Roca) acaben sent interessants només si hi ha una idea al darrere; si no, es converteixen en un joc de sensacions que s'esgota en si mateix. Per mi l'exemple modèlic d'aquestes transversalitats continua sent Les Cols d'Olot, on la cuina i l'arquitectura dialoguen de manera subtil. A Les Cols no fan cuina i arquitectura espectacle, sinó que, per utilitzar els termes del teòric anglès Kenneth Frampton, fan una feina de regionalisme crític, és a dir, de tensió entre l'arrelament al lloc i els fluxos de la globalització. Ara han fet un nou pavelló que és una altra variació d'aquesta tensió, un pavelló enigmàtic i alhora transparent, on el menjar i l'espai et fan sentir com si fossis en un aplec a muntanya i alhora en un microclima del futur. Precisament Frampton ja ha definit aquest pavelló com una obra mestra.

L'endemà del sopar a Chicago vam quedar amb un professor que ara l'han fet fora de la universitat perquè han considerat que no era prou productiu. El vam anar a veure al seu barri humil al nord de Chicago i el vam convidar a sopar en un restaurant àrab que ens va costar un tres per cent del que havíem pagat el dia abans. En aquesta economia global, el futur és imprevisible: potser algun dia aconseguirem sopar en bons restaurants sense haver-nos d'esforçar per estalviar, o potser acabarem sense feina i haurem d'esperar que algú ens convidi a un kebab de pollastre, que també ens el serviran sense plats i ens l'haurem de menjar amb els dits.