Opinió

L'altra cara de la Lluna

L'adhesió de per­so­nat­ges il·lus­tres a la causa sobi­ra­nista podria fer pen­sar que ser inde­pen­den­tista és una bicoca i que l'inde­pen­den­tisme, ara i aquí, ja té gua­nyat el par­tit abans de bai­xar de l'autobús. Però la rea­li­tat cons­tata una altra cosa dife­rent. Sense cap ànim de menys­te­nir la res­pec­ta­ble evo­lució ideològica de cadascú, la recent flo­rida de voca­ci­ons tar­da­nes que ha expe­ri­men­tat la causa sobi­ra­nista revela una cons­tant: la majo­ria d'aques­tes voca­ci­ons les pro­ta­go­nit­zen figu­res des­ca­val­ca­des del poder efec­tiu que havien tro­bat a redós de CiU o del PSC (i fins i tot del PP!). No és per des­merèixer-los. Es tracta, és clar, d'uns con­ver­sos amb un enorme poder simbòlic i amb gran vigor intel·lec­tual. Però que majo­ritària­ment ja han tan­cat les seves car­re­res mate­ri­als i que, des del solaç de la jubi­lació, rebro­ten amb l'esclat d'una uto­pia lar­vada en els seus cors: l'inde­pen­den­tisme. Per tot això és dubtós que aquests nous per­fils puguin ser l'expressió mit­jana d'un supo­sat inde­pen­den­tisme còmode, ins­tal·lat en els hiver­na­cles d'un cata­la­nisme sem­pre pro­visòria­ment ambigu.

L'altra cara oculta de la Lluna ens parla d'un inde­pen­den­tisme per­se­guit i d'una per­se­cució tàcita­ment silen­ci­ada. L'Ajun­ta­ment de Sant Pol de Mar està essent inun­dat d'ame­na­ces per haver-se negat a his­sar la ban­dera espa­nyola. Un pas­tor de Cen­te­lles, de nom Fun­da­dor Rodríguez, català nas­cut a Anda­lu­sia, ha començat a rebre tru­ca­des de repulsa per haver decla­rat al pro­grama tele­vi­siu Sal­va­dos que ell vota­ria “sí” en un referèndum sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya. La democràcia espa­nyola dige­reix el ter­ro­risme d'estat, la cor­rupció, el col­pisme, la tor­tura legal..., tot, tot... menys l'inde­pen­den­tisme. La rea­li­tat crua indica que ser inde­pen­den­tista reque­reix unes con­di­ci­ons sobre­hu­ma­nes, un sis­tema nerviós lite­ral­ment a prova de bomba. Aquí tenim les tor­tu­res denun­ci­a­des pels inde­pen­den­tis­tes detin­guts per Garzón el 1992 i desa­te­ses per l'Estat. Aquí tenim els mòbils dels crims de Gui­llem Agulló i de Josep M. Isanta. Carod-Rovira va ser, de manera del tot injusta, infa­mat política­ment, cas­ti­gat fins al llin­dar de la resistència. ¿Ole­guer Pre­sas hau­ria pogut con­ti­nuar jugant a Espa­nya? Més enllà de la seva idi­o­sincràsia, ¿no ha patit Laporta una difa­mació del tot inac­cep­ta­ble? L'inde­pen­den­tisme con­fronta amb el prin­cipi de sub­sistència: sub­sistència política, moral, men­tal, física.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.