anàlisi
Soraya Sáenz ‘vs.' Joana Ortega
Com a comentari d'un article de fa dues setmanes, Fer més amb menys, un amic m'envia un correu electrònic i, entre altres coses, em diu: “Em sembla que algú es pensarà que ets simpatitzant del PP, encara que ja sé que personalment escrius sobre allò de què estàs convençut i poc t'importa el que en pensen els altres.” Doncs sí, una cosa que sempre m'ha semblat empobridora, especialment en el debat polític, és aquesta estranya necessitat de criticar per sistema les iniciatives dels adversaris, encara que siguin bones. Precisament tots plegats tindríem més força moral per la crítica si l'objectivitat ens portés a destacar la part de raó o feina ben feta del contrincant. I fins i tot, alguna vegada, en la mateixa maldat trobem una part de bondat. Ara mateix queda clara la intenció de recentralització estatal de l'economia i la política que vol fer el PP.
També Pérez Rubalcaba tenia pensat fer-ho. I aprofitaran qualsevol feblesa nostra per ocupar espais nostres. El sector financer de les caixes n'és un exemple clar i previst. Ara ha passat una mica amb els ajuntaments, i si seguim amb la deriva del dèficit català, no ens quedarà més remei que ser “salvats”. De la mateixa manera que si s'hagués seguit la política de Zapatero, l'Estat espanyol tindria tots els números per haver de ser rescatat per la UE. El govern del PP ha vist les orelles al llop i, com a espanyols, actuen amb fermesa i rapidesa per tal de fer les reformes imprescindibles per evitar el que seria inevitable i en cada Consell de Ministres es fa un pas més.
Aquesta setmana, l'estrella de les decisions preses ha estat el primer pas, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ha dit que n'arribaran més, la liquidació de vuitanta societats estatals i seguint la llista de les primeres afectades ha quedat evident el grau insuportable de picaresca d'aquest país. Que encara hi hagi activa Barcelona Holding Olímpic SA, Olympic Moll SA i Carmen la Comida de España 1992, per exemple, amb els seus consells d'administració i consellers cobrant sous i dietes vint anys després d'haver-se complert l'objectiu pel qual van ser creades, em sembla una mena d'apropiació indeguda legal, però totalment immoral.
He intentat trobar el consell d'administració de la primera per saber els noms i cognoms dels beneficiats; no l'he pogut trobar, però seria interessant desemmascarar aquests exemplars moderns de la novel·la picaresca. Més que mai avui hem d'exigir als governants: eficiència, transparència i honestedat, i per tant és urgent posar fi a aquestes pràctiques que no tenen res d'eficients, res de transparents i, si ho volen, poc d'honestedat.
I ara és quan torno a casa i ho comparo amb les promeses del govern català de fa més d'un any, de la necessària reducció de l'administració i les seves societats i fundacions paral·leles. Algú sap o pot dir en més d'un any quantes se n'han suprimit? Aquesta setmana la vicepresidenta Joana Ortega va respondre aquesta pregunta amb total divagació i amb una falta de transparència extraordinària. I és que la resposta només pot ser, com va fer la vicepresidenta espanyola, amb números de suprimides, els noms de les suprimides i l'estalvi que suposa. El problema i la sospita és que a casa nostra aquest procés va molt més lent i per no evidenciar aquesta falta d'eficiència es perjudica la transparència.
Fa un temps parlava dels “lladres ocults” que tota organització té i que són un mal per a les empreses que volen ser eficients. Suprimir aquestes ineficiències que penalitzen la part de les despeses hauria de ser sempre una constant de tot gestor, públic o privat, però en moments com aquest no fer-ho ja voreja la indecència. O és que no preocupa el nostre endeutament i la seva diabòlica tendència feta pública aquesta mateixa setmana? On és el més per menys exigit? Ara ja tenim 41.800 milions de raons per ser més autoexigents i, si no en sabem prou, copiem.
