Llibres, política i crisi

Segons el suplement literari de Le Monde, aquest últim any a França s'ha incrementat la venda de llibres de ficció. Amb una presència destacada de llibres de fantasia i ciència-ficció entre els més venuts, que, segons el rotatiu de París, tindria a veure amb la necessitat dels lectors de fugir de la trista realitat de la crisi. Desconec si a Catalunya es pot parlar d'un comportament semblant dels lectors o de les empreses del sector editorial. Però el cert és que, precisament, jo observo darrerament un creixent interès per la no-ficció a les nostres llibreries. Si sempre havia envejat la saludable tradició dels periodistes anglosaxons de complementar amb llibres les seves cròniques, o la densa llista de títols italians sobre teoria política, o les habilitats literàries dels homes d'Estat francesos... cal dir que en els últims anys aquest gènere s'ha implantat –i amb èxit– a casa nostra. El tercer volum de les memòries de Jordi Pujol és un exemple d'eficàcia literària i editorial. No només és un èxit de vendes, sinó que serveix a l'autor per justificar-se davant dels historiadors. La fórmula de l'èxit és la suma de la claredat d'idees de Pujol, la irresistible comparació entre la seva impressionant obra de govern i els dèficits dels qui han vingut al darrere i les habilitats literàries de Manel Cuyàs.

Un altre exemple reeixit de llibre polític és Modesta España: paisaje después de la austeridad, d'Enric Juliana. És innegable la capacitat del delegat de La Vanguardia a Madrid de posar els llums llargs en una carretera periodística acostumada als cops de volant sobtats. Curiosament, Juliana aplica una fórmula mixta: l'aparent fredor amb què tracta Espanya el converteix en el millor corresponsal estranger de Madrid (si ens poguéssim abstreure de les conseqüències pernicioses que tenen per a Catalunya i per a la nostra butxaca les decisions que es prenen a la Villa y Corte, disfrutaríem encara més de les seves referències literàries i històriques); però en el fons Juliana amaga una voluntat alliçonadora. El seu llibre és una proposta per a Espanya que difícilment podrien superar els millors think tanks tant del PP com del PSOE.

Quatre llibres més han passat per la meva tauleta de nit les últimes setmanes. Sempre realitat, realitat, realitat... un és l'apassionant història que descriu magistralment el periodista d'El Punt Avui Jordi Panyella a Fèlix Millet, el gran impostor. Panyella té un sisè sentit per lligar caps i explicar de forma amena què passa en el clavegueram de l'oasi català. L'altre: Fukushima: crònica d'un tsunami nuclear, escrit a quatre mans per Sergi Vicente i Lluís Caelles, els dos periodistes de TV3 que van cobrir l'any passat com ciutats senceres van ser arrasades i que també posa al descobert la bomba de rellotgeria que és la indústria nuclear. La por física –i no només la crisi econòmica– esdevé, en aquest cas, un motor de lectura. Una preocupació pel que passa al món i que travessa la barrera entre l'assaig i la novel·la. A Sayonara sushi, l'eurodiputat Raül Romeva denuncia el tràfic internacional de tonyina vermella a través d'una història inventada en què també participen periodistes de TV3. No és un roman à clef, però alguns personatges s'assemblen sospitosament a periodistes de la casa. Com també es presenta en forma d'àlter ego de Xavier Bosch el Dani Santana del best-seller Se sabrà tot, la nova entrega de l'ara presentador d'un programa televisiu d'entrevistes a Homes d'honor. Bosch prefereix protegir-se sota la capa de la ficció per no parlar obertament de la màfia o de l'oasi català que Panyella sí que denuncia amb noms i cognoms. En tot cas, una llaminadura per al lector. I una confirmació més de la meva teoria que potser sí que hem pres, definitivament, el camí de la tradició literària de no-ficció dels anglesos, els francesos i els italians.