Voluntat d'existir

En una columna a La Vanguardia del 12 d'abril titulada Guerra de banderes, Susana Quadrado manté que la legalitat s'ha de complir encara que es vulgui canviar i que la guerra de banderes és una rebequeria infantil. Els dos extrems d'aquesta frase, destacada en la mateixa columna, mereixen un comentari que òbviament faré extensiu a la totalitat de la columna. La coneguda columnista, després de fer una referència a l'episodi de banderes de l'Ajuntament de Sant Pol de Mar, fa una sèrie de consideracions que a ella la porten a l'evidència, de la qual cosa demana perdó, que la independència no arribarà per dreceres que vulnerin la legalitat democràtica. Per la periodista la legalitat que es vulneraria és la vigent, però oblida que amb la publicació dels decrets de Nova Planta el 1716 Catalunya va ser annexada a Castella i, per tant, sotmesa a la legalitat castellana o espanyola. Afirma que pot entendre que hi hagi catalans que considerin la independència com una opció de futur i no es pregunta si aquesta opció és legítima. És clar que prèviament ja aclareix que no és nacionalista ni s'ha abraçat mai a cap independentisme, tot i que hi afegeix que respecta les conviccions que no comparteix, filosofia, diu, que li resulta útil en tot i en les més diverses circumstàncies i, pel que es veu, li serveix per combatre les no compartides “amb tot el respecte”, això sí.

En la reivindicació catalana d'un estat propi, que vol dir de la independència, distingir entre legalitat i legitimitat és capital. Ho va fer la Cort Suprema del Canadà responent a les qüestions que li va formular el govern federal d'Ottawa, que en terminologia canadenca és el central. La Cort Suprema del Canadà no és pas com el Tribunal Constitucional Espanyol, no està polititzada, ni desprestigiada i té plena consciència de la seva responsabilitat. I en una raonada resolució va dir que encara que no existeixi el dret a fer secessió en virtut de la Constitució o del dret internacional, això no exclou la possibilitat d'una declaració inconstitucional de secessió. És a dir, no és legal, però és legítim. Seguir la legalitat encara que s'hi estigui en contra pot ser una recomanació prudent i si fins ara se'ns advertia que la prudència no ens fes traïdors ara hem de procurar que la prudència no ens faci ineficaços. Estem sotmesos a la legalitat del 1716, i la independència de Catalunya arribarà vulnerant, en un moment o altre, en un punt determinat o altre, aquesta legalitat, imposada per les armes, aviat farà tres-cents anys.

Si a França hi ha República és conseqüència d'un conflicte de banderes. Efectivament, després de la caiguda de Napoleó III amb la derrota de la guerra francoprussiana, el retorn de la monarquia va fracassar a causa de la intransigència de l'ancià pretendent legitimista Henri d'Artois, comte de Chambord, d'acceptar la bandera tricolor i exigir la bandera blanca de l'Antic Règim, la qual cosa va propiciar la instauració de la III República Francesa. Certament, la intransigència del comte de Chambord era una rebequeria, però no infantil, era senil.

Tot nacionalisme en té un altre d'enfrontat. Al català se li enfronta l'espanyol, que és una voluntat de domini. El català és una voluntat d'existir. Despenjar la bandera espanyola denota aquesta voluntat d'existir i de realitzar el projecte de vida en un estat propi i lliure. És un acte de dignitat. Camus deia: “Em revolto, aleshores sóc.” Nosaltres hem de dir: “Som independentistes, aleshores som.” Seria una reflexió eficaç.