Bellugar-se dins la panxa

La setmana passada em van tancar a la presó del comtat durant una nit. Un amic i jo vam anar a sopar, vam beure vi (Salanques del Priorat i Malbec de Cuvelier Los Andes) i, després de sopar, quan l'acompanyava a casa seva amb el cotxe, ens va parar la policia. Em van fer bufar i vaig donar positiu, el mínim però positiu. La policia, amablement, em van fer sortir del cotxe, em van emmanillar, em van aparcar el cotxe en un carrer adjacent, l'amic va tornar a peu cap a casa seva i a mi em van tancar a la garjola.

La cel·la era rectangular,
feia uns deu metres quadrats i hi havia un vàter al mig. Érem deu homes: dos nois que els havien detingut per possessió de drogues; un noi que explicava que la seva dona havia begut i havia trucat a la policia; un home que va dormir tota l'estona arraulit; dos nois que no portaven mitjons; un noi prim que anava d'un cantó a un altre; un altre que assegurava que ell no havia traficat mai i que quan pogués trucar al seu pare se solucionaria tot; i un senyor de setanta anys que deia que només havia begut dues cerveses.

De fet, deia que només havia begut dues cerveses per sopar, però que havia començat a beure abans. La seva dona s'havia mort de càncer feia mig any i des de llavors bevia més del compte. Però més tard va dir que la primera vegada que l'havien detingut per conduir begut va ser fa deu o dotze anys. Començava a beure a les dotze del migdia, i jo li vaig dir que havia de mirar de començar més tard, però que, és clar, una cosa és dir-ho i una altra cosa és fer-ho.

La presó potser ja no té la funció disciplinària que Michel Foucault va teoritzar el 1975 a Surveiller et punir. La seva idea era que la presó, com l'escola o la fàbrica, és un mecanisme que aplica una disciplina asèptica i impersonal sobre els individus. A diferència de la tortura o la condemna a la plaça pública, la presó és una forma racional i neta de regular els elements desestabilitzadors de la societat. L'objectiu d'aquesta regulació disciplinària és reinscriure aquests elements dins la societat i convertir-los altre cop en agents productius.

Actualment, la presó sembla més aviat un espai per contenir l'excés de força de treball, l'excés representat per aquesta figura del treballador temporal que sap que la seva vida no millorarà i que es limitarà a ser una successió aleatòria de diferents feines, disputes, relacions i domicilis. La droga és un intent desesperat de sortir d'aquesta cadena i, de fet, la presó sovint es converteix en l'únic moment de pau en aquestes vides escombraria. Per això, el pas següent és el que ja es veu al país més avançat en aquest sentit, que és l'estat narco de Mèxic. Allí les presons ja no tenen cap funció disciplinària ni cap efectivitat en la guerra de la droga: la llei i la il·legalitat ja són indistingibles, la producció econòmica i la mort són la mateixa cosa. Mèxic ens mostra que al cos social ja no li cal vigilar i castigar els subjectes malèvols per continuar-se reproduint, ja que ell mateix es reprodueix a través de la seva pròpia autodestrucció.

Però en el meu cas tan trivial, la veritat és que és la primera vegada que realment m'he penedit d'una cosa. No pas pel que em va passar o pel que em pugui passar a mi, ja que jo tinc un relació més aviat freda amb la vida, una relació molt mediatitzada pel que Ferrater en deia els odis intel·lectuals. El que em sap greu és haver fet patir la meva dona i la criatura que estem esperant. Quan a les sis del matí vaig poder pagar la fiança i sortir de la presó, vaig córrer cap a casa i la primera cosa que em va dir la meva dona va ser que la criatura no havia parat de bellugar-se dins la panxa durant tota la nit.