Opinió

Els miralls de la Ficció

No hem vist res

L'any 1959, quan feia catorze anys de l'esclat de la bomba atòmica d'Hiroshima, Alain Resnais va decidir adaptar a la pantalla un text de Marguerite Duras. El resultat és conegut. Una francesa que va patir la vexació nazi a Nevers retroba un jove japonès nascut a Hiroshima. Ella vol saber tot el que va passar a la ciutat japonesa i s'adona que, malgrat que hagi anat als museus, hagi vist fotografies i hagi trobat les ruïnes del passat, probablement no ho pot entendre. “No has vist res a Hiroshima”, deia el noi japonès a la seva amant francesa mentre els seus cossos s'abraçaven en un hotel sense nom.

Amb 91 anys d'edat i una dilatada carrera cinematogràfica, Alain Resnais serà al festival de Canes per presentar la seva darrera pel·lícula. El més enigmàtic de tot plegat és el títol: Vous n'avez rien vuVosaltres no heu vist res–. Resulta curiós comprovar que l'obra d'un cineasta que va començar recordant-nos que som incapaços d'observar el món perquè la visió de la història, sense l'experiència, ens impedeix veure-hi bé, ens recordi que després d'haver viscut continuem cecs. El més curiós de tot plegat és que l'afirmació d'Alain Resnais es troba dins d'una pel·lícula que és explicada des del més enllà i es recorda als humans que, per molt que intentem buscar, esbrinar, reconstruir o pensar els grans misteris de la nostra existència, acabarem sempre lligats a una visió parcial. Segons la fitxa de la pel·lícula, un autor teatral decideix obligar els comediants a mirar el muntatge d'una obra anomenada Euridice perquè es plantegin alguna cosa de com les representacions ens donen pistes sobre l'amor, la mort, la passió o la vida.

Tot fa suposar que Vous n'avez rien vu té alguna cosa testamentària. Fa uns anys, Domènec Font va escriure un llibre titulat L'última mirada on ens recordava que determinats creadors de la història del cinema havien estat capaços de realitzar, amb tota llibertat, un seguit d'obres que, a la manera de testaments, qüestionaven la seva relació sobre l'art. El testament Resnais resulta clarament explícit en la seva nova pel·lícula. Se situa en el més enllà, convoca els seus comediants com si fossin titelles d'un petit teatre i des d'allà ens recorda que al món en què creiem que tot ho havíem vist encara ens queden moltes coses a veure. Curiosament, avui,17 de maig, mentre escric aquestes ratlles, no puc deixar de recordar que Domènec Font, un dels analistes de l'audiovisual més lúcids del país, va morir ara ja fa un any.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.