El preu del poder
Mostrar-se lleial al papa és, a ulls de tothom, la raó de ser de l'Església i la principal virtut del catòlic. Greu error. Perquè tot això és poder
Aquesta setmana el Vaticà ha sigut notícia: ha començat la guerra per heretar la tiara. Guerra de purpurats. Guerra de ciutadans d'un mateix Estat. Guerra santa, cal suposar, ja que l'estat en qüestió és la Santa Seu. Malgrat que la qüestió en si no té res de santa. Es tracta del poder. Poder espiritual, però poder. Que sigui espiritual no vol dir que no sigui real. Altrament ja no seria poder. El dels papes, concretament, ningú no el posa en dubte.
La història d'Occident no seria la mateixa sense la institució papal. Aquesta, en el transcurs de la història, ha tingut més rellevància que els mateixos papes, molts dels quals no han donat la talla. No han estat per damunt dels líders polítics. D'altres, en canvi, els han superat amb escreix. Penso, per exemple, en Gregori Magne i en Gregori VII, que van gaudir d'un ampli reconeixement en el seu temps, i que l'han seguit conservant al llarg de la història. I penso sobretot en Joan XXIII, el papa que va transformar l'Església amb la seva bondat. Justament perquè el seu ideal era fer el bé i fer-lo bé. Fer-lo bé vol dir arribar a tothom, començant pels més pobres. No tots han seguit aquest camí. Ni tots els papes han brillat amb llum pròpia. En el segle IV, el papa Silvestre, comparat amb Constantí, era una ombra de papa i un papa a l'ombra. Durant segles (sobretot del X al XII), no van ser pocs els papes que quedaren eclipsats pels abats de Cluny. Tenien un poder molt superior al dels papes, atrapats en l'eterna teranyina de les intrigues cortesanes. Bernat de Claraval podria ser el millor exemple. Encara avui és més conegut i citat que qualsevol dels papes del seu temps. I el mateix cal dir de sant Francesc d'Assís, un sant dels més estimats i valorats. Tothom el coneix. Mentre que el papa Innocenci III, el seu patrocinador, és un perfecte desconegut. Sigui com sigui, la institució papal ha evolucionat al compàs de la història.
La pèrdua dels Estats pontificis va ser determinant en la configuració del rol pontifici, tal com avui el coneixem: rol magisterial i doctrinal. Abans del 1870, les encícliques papals eren pràcticament inexistents. Avui, en canvi, són la funció més remarcable. Sant Tomàs d'Aquino, en la seva Summa Theològica, ni tan sols en parla, de l'autoritat magisterial dels papes. No per això deixa de sublimar la seva autoritat moral. Una autoritat que té molt a veure amb les prerrogatives que la institució ha anat sumant. Els vicaris de Pere ocupen el rang de vicaris de Crist, a pesar que, d'acord amb la patrística, els vicaris de Crist són, per definició, els pobres. Des del Vaticà II, les veus que reclamen el sentit primigeni del papat són ja incomptables. Si fossin escoltades, les intrigues d'ara no hi serien. Però hi són, ja que, qui té la paella pel mànec és la Cúria. I la Cúria és sorda.
Fa honor a la dita, segons la qual “no hi ha pitjor sord que el que no vol oir”. Benet XVI presideix una Església que té uns mil milions d'afiliats. Una Església assetjada per problemes de tota mena, que no és capaç de resoldre. Per primera vegada en la història, els dos últims papes han obtingut el màxim control sobre l'Església, en virtut d'una suprema autoritat, que es tradueix en una màxima llibertat en el nomenament de bisbes. D'altra banda, a partir dels viatges papals, la lleialtat al papa s'ha convertit en la màxima aspiració. Mostrar-se lleial al papa és, a ulls de tothom, la raó de ser de l'Església. I la principal virtut del catòlic. Greu error. Perquè tot això és poder. No em refereixo al poder d'actuar (poder de) sinó al poder sobre les persones. El poder de manar i de fer-se obeir. Fa temps que veiem com es barregen les dues coses. Estem davant d'un lideratge basat en el poder i la glòria.
Aquesta és la traïció que dol. La traïció del majordom, al costat d'aquesta, no és res. En seguiran d'altres. La reforma de la Cúria és l'assignatura pendent. Tanmateix, els pares conciliars van deixar constància de la necessitat de reformar-la. El cardenal Frings va demanar, fins i tot, que se suprimís la Congregació del Sant Ofici. “No és propi de l'Església de Crist condemnar les persones sense haver-les escoltat.” I això no obstant, seguim igual. O pitjor. Benet XVI coneix la Cúria. Sap millor que ningú el pa que s'hi dóna. Estic segur que tot s'aclarirà. I un cop aclarit tornarà a començar. Perquè sempre ha sigut així. El preu del poder és la traïció.
