Opinió

Estem desfent o fent Europa?

L'interès comú europeu està desequilibrat per als interessos polítics nacionals
i els dels mercats financers particulars

Mal­grat mol­tes posi­ci­ons en con­tra, par­ti­cipo del sen­ti­ment que Europa s'està fent. Hi afe­gi­ria que mal­grat nosal­tres matei­xos. És evi­dent que es pro­du­ei­xen molts esde­ve­ni­ments que més aviat ens hau­rien de fer decan­tar per creure el con­trari. Per exem­ple, és cert que l'espe­rit euro­pe­ista, que un dia ens havia com­mo­gut a molts ciu­ta­dans del con­ti­nent, avui està en franca dava­llada. Als espa­nyols i ita­li­ans, als euro­peus del sud –excepte els cata­lans, que sabem el que ens hi juguem–, ja els anava bé con­ti­nuar amb la pica­resca que ha pro­por­ci­o­nat tants diners i rela­tius com­pro­mi­sos a l'hora de fer les coses ben fetes.

Els ale­manys, d'altra banda, han refre­dat d'una manera evi­dent els sen­ti­ments de cul­pa­bi­li­tat que els ha cos­tat qua­ranta anys de redi­mir a través de gene­ro­si­tat i soli­da­ri­tat. Avui ens veuen més com a apro­fi­tats que com a vícti­mes. Més com a mals admi­nis­tra­dors dels seus ajuts i esforços que com a tre­ba­lla­dors i inver­sors cons­ci­ents. Al mig dels uns i dels altres, els fran­ce­sos, que tant han fet per a Europa, i que en certa manera es cre­uen que l'encar­nen, no volen que els vin­guis amb com­pro­mi­sos que afec­tin la seva sobi­ra­nia, siguin de dre­tes o d'esquer­res.

El pro­jecte de la Unió Euro­pea ha estat fins ara mone­tari, però amb l'incon­ve­ni­ent de no com­plir amb l'ortodòxia que com­porta en la teo­ria i en la pràctica un plan­te­ja­ment d'aquest tipus. Absent d'una fis­ca­li­tat, d'una estratègia econòmica i d'una política con­junta, no pot garan­tir les con­di­ci­ons de defensa i atac que neces­sita la comu­ni­tat per man­te­nir una política de progrés i esta­bi­li­tat cohe­rent en un món glo­ba­lit­zat. L'interès comú euro­peu està dese­qui­li­brat per als interes­sos polítics naci­o­nals i els dels mer­cats finan­cers par­ti­cu­lars. Avui, se sen­ten veus que cul­pa­bi­lit­zen la manca de rigor dels fun­da­dors d'Europa per no haver impo­sat la unió política, que ens hau­ria permès pren­dre solu­ci­ons reso­lu­ti­ves davant la crisi.

Els que diuen això no recor­den o no saben que els pares d'Europa eren cons­ci­ents que no podien començar per plan­te­ja­ments polítics. Els estats eren pro­fun­da­ment naci­o­na­lis­tes. Ara, després de vint anys d'unió monetària entre les naci­ons euro­pees, es troba a fal­tar el “tot”, però exis­tei­xen les con­di­ci­ons objec­ti­ves d'unes rela­ci­ons indis­pen­sa­bles per crear un front comú entre els socis i d'aquesta manera defen­sar-se d'un embo­lic que cap d'ells pot resol­dre per si sol. Les con­di­ci­ons sor­gi­des del domini del mer­cat finan­cer sobre els estats plan­te­gen un esce­nari amb una única sor­tida: la uni­tat euro­pea, fis­cal i política. Fins que no ens hem tro­bat acor­ra­lats con­tra la paret, no hem estat cons­ci­ents que no hi ha la pos­si­bi­li­tat de fer un pas enrere. Que tan sols és pos­si­ble un pas enda­vant i tots a la vegada. Per raons ideològiques i per les bones mai s'hau­ria arri­bat al punt on som. Tenim una bona part del camí recor­re­gut, els vint anys d'uni­tat monetària han estat l'àgora dels pobles euro­peus. Els naci­o­na­lis­mes, els quals mai s'hau­rien dei­xat convèncer per la retòrica, van cedint les seves tesis sobi­ra­nis­tes. Vegi's Espa­nya, d'una intran­sigència secu­lar davant les diferències, en gene­ral les que manté impertèrrita con­tra Cata­lu­nya. Can­via en vint-i-qua­tre hores els arti­cles de la Cons­ti­tució que li manen des d'Europa. Si hagués estat una demanda del Par­la­ment català o l'espa­nyol, hau­rien fet res­sus­ci­tar el Cid. Pocs mesos després, s'arros­sega a sal­var la banca, que resulta ser un enco­bert res­cat.

Ja veu­rem què faran els fran­ce­sos, uns xovi­nis­tes de pri­mera divisió, quan els arribi l'hora. Quan van fer la Revo­lució, van pro­cla­mar la lli­ber­tat, la igual­tat i la fra­ter­ni­tat, ells sols davant del des­po­tisme. I els va cos­tar dues gene­ra­ci­ons d'ines­ta­bi­li­tat i de ter­ror abans d'acon­se­guir la Gran­deur, però ara ens neces­si­ten a tots per man­te­nir-la.

D'Ale­ma­nya, no cal par­lar-ne, supo­sem que han après la lliçó. Jo d'ells teme­ria anar sols pel món. Sem­pre les noves situ­a­ci­ons nei­xen després de la violència. La que estem pas­sant –la sub­missió al que és des­co­ne­gut– pot­ser no ens matarà a la gui­llo­tina, però sí de des­con­fiança i tris­tesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.