Espiar... ‘why not'?

L'acció d'indagar secretament en la vida i interessos dels altres és habitual de qualificar-la amb el mot espiar. Al meu entendre, una paraula massa laxa que es fa servir per posar en qüestió tant accions reprovables com altres de meritòries. La indagació secreta pot salvar moltes vides, de la mateixa manera que pot condemnar-les injustament. Depèn simplement de clicar el botó de l'on o el de l'off. L'últim escàndol que ens ha arribat d'aquesta pràctica que ha commocionat el món sencer han estat els documents sostrets per un espia de l'equip d'espionatge de l'agència de seguretat dels EUA. Un clàssic, d'altra banda, perquè és evident que no es tracta del primer servidor de l'estat que ha traït la confiança dels seus. El que és diferent és l'escenari, la possibilitat de ficar el nas allà on sigui, gràcies a les tecnologies que permeten de conèixer d'entrada el color de la jaqueta que es posarà la senyora Merkel aquest matí, o d'escoltar Mr. Churchill quan s'amagava dins d'un armari de roure per parlar per telèfon amb el president dels EUA. D'entrada, la condemna als EUA ha estat unànime. S'ha obert un gran debat entorn d'un espionatge deslleial vers els propis socis i aquests han acceptat que, ocasionalment, s'han saltat la “legalitat”. No sabia que hi havia “legalitat” en l'espionatge. D'altra banda, els que prenen el paper de víctimes —altres mandataris estatals— esgrimeixen una acusació hipòcrita quan fan la crítica d'unes accions que ells mateixos utilitzen i fins i tot hi col·laboren. El que els dol, en realitat, és que, malauradament, els seus estats encara no han pogut superar l'estadi tecnològic dels EUA. A tots els altres estats del món els creixen les dents de ràbia per no poder encara mirar pel forat del pany amb la mateixa eficàcia.

El problema de l'espionatge comporta per naturalesa el risc elevadíssim de sobrepassar les línies vermelles de l'ètica. D'altra banda, el que no és possible és l'acord internacional, taxatiu, d'abandonar aquesta pràctica. Seria tan inviable com comprometre's a no respirar. I tan poc saludable com exposar-nos a l'increment de la barbàrie per manca d'informació. Els EUA s'han defensat apel·lant a la seguretat del seus ciutadans. Invocant la lluita antiterrorista, i fins i tot –com ja he dit– acceptant que potser en certes ocasions s'han passat de ratlla. Han reforçat els controls, han introduït sistemes judicials per eliminar al màxim les il·legalitats en emprendre decisions i en el moment de demanar responsabilitats. Però tots sabem que aquesta transparència i aquest control té els seus límits. I que la història dels EUA està plagada d'instrumentalitzacions inhumanes vers homes i pobles, especialment en la seva època més imperialista.

Tenint en compte el que acabo de dir, voldria afegir que la metamorfosi que està vivint el món és conseqüència de l'immens increment de la ciència tecnològica, per bé i per mal. I penso que, en el cas que tractem dels espionatges, és decisiu pel moment que l'avantatge tecnològic estigui en unes o en altres mans. És en aquest sentit que celebro –malgrat els seus antecedents i coses que passin en l'actualitat que no coneixem– el fet que la superioritat en aquest camp estigui en mans dels EUA, cosa que em sembla una garantia per a tot el món. Igual com ho seria en el cas que estigués en mans de qualsevol democràcia consolidada. Malgrat les clavegueres pútrides dels estats democràtics. Però no oblidem que en aquestes democràcies les clavegueres ocupen el seu lloc sota terra, condicionades d'una manera o una altra pels canvis de govern, de persones, d'ideologies i, finalment, pels mateixos vots dels ciutadans. Això em fa dir que la superioritat tecnològica com a força dissuasiva la desitjo en mans de les democràcies, les que tenim avui, imperfectes i contradictòries. No sols com a mal menor, sinó el millor en un món possible, que diria Voltaire. No ens confonguem i no vulguem ser radicals, la puresa absoluta és pròpia dels àngels i no dels homes.

En aquest moment hauríem d'estar terroritzats davant la possibilitat d'espionatge tècnicament superior d'un estat dictatorial, o, cosa més possible encara, de grans companyies privades. El papanatisme que ha significat per als estats del benestar haver desregularitzat els seus controls sobre l'economia ens ha portat, en nom de la llibertat, a la realitat actual d'unes societats cada vegada més marcades per una dualitat criminal. Això succeeix actualment als EUA. Si els Tea Party agafessin el comanament el seu país sofriria aquest gran perill de desregulació tecnològica, també en nom de la llibertat, com s'ha fet en l'economia. L'avenç tecnològic porta un camí que sembla imparable. Si arriba un dia que l'espionatge pugui coordinar-se al marge dels estats de dret, podem donar per morta la democràcia. Hi ha una frase de Felipe González que, canviant l'ordre de subjectes, assenyala la realitat a la qual em refereixo. Més o menys en aquests termes va dir: “Prefereixo ser assaltat o assassinat per un delinqüent a l'entrada del metro de Nova York que per un policia d'un estat repressor.” Llegeixi's l'URSS. El Congrés americà ha decidit prendre mesures, però continuar amb l'espionatge massiu. Penso que els secrets de les cancelleries ens afecten poc als ciutadans però molt la desdemocratització de la societat per les decisions de possibles multinacionals obscures.