Els enemics de l'Església

Pocs dies abans de la revetlla de Sant Joan, el bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, ja tenia enllestida la foguera, que havia de servir per cremar-hi les crítiques sobre les relacions econòmiques entre l'Església i l'Estat. Res que no sapiguem i res que no afecti el ciutadà. És lògic, doncs, que els privilegis de l'Església estiguin en boca de propis i estranys. Però el bisbe Munilla no ho veu així. Considera que l'Església està fora de tota sospita. I en les seves declaracions va recórrer als enemics de l'Església, els quals, de tant esmentar-los, ja semblen de la família. L'Església d'ara és tan conservadora que ni tan sols s'ha pres la molèstia de renovar l'estoc d'enemics. Són els mateixos de sempre. Només que més envellits. Però igual d'inofensius que han sigut sempre. La laïcitat continua essent la coartada per marcar distàncies entre els laics i els clergues. La diferència està en el collet de capellà, que ha recuperat protagonisme. Pel que fa a la secularització, ni tan sols és enemic. És una etapa de la història. L'emancipació de la tutela de l'Església. El mateix que passa amb els fills quan es fan grans. Marxen de casa, què hi vols fer! Però hi ha un punt, en aquesta qüestió, que es procura obviar: els capellans secularitzats. No deuen ser tan dolents com volem fer creure, ja que, fins al moment present, no n'hi ha cap que hagi estat acusat d'abusos a menors. D'això no se'n parla. No fos cas que algú qüestionés el celibat. Millor que continuem així, marginant els clergues secularitzats, i alhora lamentant la manca de vocacions. Déu proveirà. Entretant, per evitar que l'espera es faci llarga, organitzem una nova evangelització, que tot el que té de nova és que, en el text de 30 pàgines que ha de marcar la pauta, no hi ha ni una cita del Vaticà II, i gairebé cap referència a l'Evangeli. Amb aquests manobres, els anticlericals, que el bisbe Munilla té en el punt de mira gairebé que hi són de sobres. Deuen pensar que, per desacreditar l'Església, ens bastem sols. No calen reforços.

Els reforços ja els tenim: el bisbe Munilla, per una banda, i el bisbe Reig, per l'altra. El primer és anomenat “el bisbe que brilla”, que rima amb Munilla. I el segon, el bisbe “erra que erra”, perquè, paraula que diu, paraula que esguerra. Munilla s'ocupa de mantenir a ratlla els enemics de l'Església. I Reig, de mantenir lluny de la ratlla divisòria els exclosos, que cada cop són més nombrosos. Al col·lectiu d'homosexuals, cal afegir-hi les parelles de fet, que de tantes que són és impossible comptar-les. I tota la resta, que també suma. Em refereixo als matrimonis separats, als divorciats, i als que, després d'una primera dissort, han tingut la sort de refer la seva vida amb un nou amor. O sigui: que s'han ajuntat. I això els separa de la vida comunitària que tenien abans. Poden ser feligresos, però no poden considerar-se admesos. La taula eucarística els és vedada. Davant d'aquest panorama, em pregunto si la gesta de Munilla –enviar a la foguera les crítiques i els criticaires–, és un encert o una solemne badada. Tal com estan les coses, és difícil saber si, en el futur, no haurem de recórrer a les mateixes persones que condemnem a més córrer. Basta que el Concili sigui l'únic en la història que no ha condemnat cap error ni cap heretge perquè els anticonciliars d'ara no trobin res millor que condemnar a tort i a dret. Llevat d'ajustar-se al Concili, tot és vàlid.

Diria que, d'una manera o altra, els Munilla i els Reig intueixen que, en els anys 60, els anys que van fer possible el Concili, o ells no serien com són o no haurien sigut bisbes. Ho són gràcies a la norma que imposà el papa Wojtila, i de la qual preferim no parlar-ne, perquè deixa al descobert el costat fosc de Wojtila, i ja hem convingut, tàcitament, que va ser un gran papa. Deixem-ho així. Però la norma s'ha de saber, atès que no ha estat revocada. Vigeix. I no és altra que “bàcul i mitra a canvi de lleialtat personal”. Estem parlant de l'Església de Crist. I l'única lleialtat possible és a Crist. La lleialtat personal no hi té cabuda. El papa és el primer que es deu a Crist. Prometre lleialtat a la persona del papa, pensant que la part inclou el tot, és enganyar-se i enganyar. Això és el que fan els règims totalitaristes, com el comunisme, que Wojtila tant odiava. I vés per on, l'aplicà a l'Església. Els enemics de l'Església no són externs. Són dins. I el que ens hauria de preocupar no són els “enemics”, sinó la manca creixent d'amics. I oblidar-nos per sempre dels enemics. Ningú té més interès a mantenir viu l'enemic que el que viu de combatre'l. Tal és el cas de l'Església, a dia d'avui.