L'eclipse

El darrer llibre de Mario Vargas Llosa, La civilización del espectáculo, parteix d'una premissa interessant: la cultura en el sentit tradicional del terme està a punt de desaparèixer. Vargas Llosa afirma que hem patit un procés d'espectacularització que ha fet que la crítica cultural sigui minimitzada i substituïda per la publicitat, que s'imposin les actituds comercials per sobre del valor dels fets culturals i que la figura de l'intel·lectual es trobi eclipsada. La civilització de l'espectacle ha banalitzat la cultura, ha imposat les imatges i els impactes per damunt del pensament i ha convertit la moda i els fogons en un fet més important que la literatura o el pensament. Al llarg del llibre examina la manera com l'art contemporani ha trencat amb els cànons tradicionals de bellesa i emoció de l'obra d'art portant el gest avantguardista cap a l'exhibicionisme. Afirma com les imatges sorolloses s'han imposat a la poesia i com certes impostures intel·lectuals adornades per determinats jocs d'hermetisme en el llenguatge no han fet més que allunyar la teoria del discurs. Vargas Llosa reivindica l'erotisme com a forma de creació davant l'allau de solucions pornogràfiques, reflexiona sobre la funció del laïcisme en una societat dominada pels integrismes religiosos, reivindica l'adquisició de valors democràtics cívics i reflecteix un sentiment de melancolia davant uns models culturals que han deixat pas al soroll de l'espectacularització.

L'element més interessant de l'assaig radica en la manera com treu a la llum uns principis sòlids d'actuació basats en una ferma convicció en els fonaments de la cultura i la democràcia davant un món en què la crisi d'una cultura llançada a la superficialitat no fa més que desgastar les arrels dels valors democràtics. Però, més enllà d'aquesta fermesa, el llibre també provoca una certa decepció.

La majoria d'enunciats no acaben de sorprendre. Al començament intenta mostrar el camí en la definició de la cultura que porta de T.S. Elliot a Gilles Lipovetsky, sense plantejar-se que el nivell intel·lectual no és el mateix. En un altre moment carrega contra la retòrica de Jean Baudrillard, Michel Foucault o Jacques Derrida prenent com a referència un llibre desprestigiat com és Imposturas intelectuales, de Sokal i Bricmont. Quan parla de l'art contemporani no fa més que jugar amb la seva desarticulació fàcil. Al final sembla com si Vargas Llosa assumís una mena de comoditat intel·lectual que li impedeix intentar anar més enllà de la radiografia fàcil per voler comprendre la complexitat del present. En el fons, la seva actitud no fa més que reforçar l'eclipse de l'intel·lectual que planeja en el llibre.