Minva de vida

Entre els tòpics més arrelats solen figurar els pervinguts a consagració gràcies a la tradició literària. A través de la qual, per obra d'un article de Mariano José de Larra (datat el 14.I.1833) de títol ja de per si prou explícit: Vuelva usted mañana, s'institueix, a nivell de l'imaginari hispànic lato sensu, el convenciment de la droperia inherent a l'estatus de funcionari (i per més que no tots els personatges esbossats pel gran Fígaro en siguin).

Llavors, en temps de trasbals com l'actual, el tòpic, en la seva versió més degradada, revifa. Només que, a diferència de quan ho fa des de baix (els funcionaris vistos com a paràsits, estalvis a l'atur, gremialment privilegiats, etcètera), ho fa ara (en un de tants símptomes de la gravetat de present crisi) des de dalt, en forma d'escanyament propiciat a cop de decretazo.

I vet aquí, doncs, el Gobierno de la Nación retallant-los un sou no precisament opulent (bona mesura per estimular la demanda i per incentivar el consum, a fe). I, cosa encara més greu, amenaçant de fer-los treballar més. Mesura amb la qual l'Estat reconeixeria, a contrario sensu, que els seus empleats vagaregen, llevant-se així crèdit a si mateix.

Importa aleshores, per trencar el tòpic, desprendre's de la doble fal·làcia nominalista i generalista del tal concepte de funcionari. No és el mateix ser-ho en zones on el nombre d'aquests, en relació amb la quantitat de població, hi és mínim (cas de Catalunya), que en zones on s'esdevé just el contrari (Extremadura, Castella). Com tampoc no és el mateix ser-ho en qualitat de militar que en qualitat de docent.

En lloc de procedir a una eficaç racionalització de la funció pública (cosa que exigiria allò que cap govern no gosa: expedientar i despatxar funcionaris incompetents, que també n'hi ha), s'opta per minvar-los ingressos i vida. Quin ase dels cops més fàcil!