Opinió

Òmnium i Càritas

És legítim –i potser necessari– que es prenguin mesures dràstiques. Però després caldrà cosir el país

Són més que merescudes les medalles d'Or del Parlament a dues organitzacions que, malgrat les seves diferències en els objectius, estan destinades a complir una funció paral·lela en els temps que vénen. M'estalvio la glossa del que ja han aconseguit fins ara, perquè el seu balanç és conegut i reconegut. La crisi que afecta les nostres vides amb tanta virulència està a punt d'entrar en una fase aguda. No només en la seva vessant econòmica, sinó també social i política. La falta de recursos i la indignació per la descoberta dels culpables d'escàndols inadmissibles ens empenyen a la desconfiança, a la concentració en els nostres propis interessos. Mirem més que mai per la nostra butxaca. Busquem, amb nervis, una solució per demà mateix al nostre problema d'avui. L'impuls cap a l'egoisme és una de les possibles conseqüències de la crisi. Humana i comprensible. I, si ens fixem en els missatges polítics de més èxit a Europa en aquests moments –des de Grècia fins a Finlàndia– veurem que la població busca aixopluc en ideologies extremes, populistes i de curta mirada. Càritas i Òmnium representen just el contrari. Són expressions de solidaritat; manufacturen lligams entre veïns; socialitzen el dolor i la indignació i ens donen motius per a l'orgull col·lectiu. Solidaritat i cultura són les primeres expressions de pertinença; i és en el col·lectiu que trobarem un bàlsam a la crisi i les claus per a la sortida.

Part dels discursos de reforma de l'Estat del Benestar impliquen la denúncia del presumpte abús de les prestacions. És cert que l'actual sistema és insostenible, però no és just ni socialment acceptable que els primers a pagar siguin els beneficiaris del PIRMI, els estudiants sense beques dels menjadors escolars, els aturats que no troben feina, o els projectes de cooperació internacional destinats a ajudar països que estan molt pitjor que nosaltres... Culpabilitzar les víctimes és injust i –encara més greu– implica trencar un dels lligams de solidaritat que han permès el desenvolupament i la cohesió que hem viscut a Catalunya en els últims 50 anys. I després hi ha la confrontació amb l'Estat. L'administració catalana pateix una falta de recursos que amenaça l'autogovern i és víctima del menyspreu del poder central extensible a les expressions culturals i lingüístiques. El PP balear, valencià i aragonès participen en aquesta estratègia d'ofegament. La primera reacció dels catalans és el desànim: un gir cap a la pròpia rebotiga. Però no és això el que ens convé.

Serà difícil que Càritas, malgrat la seva feina constant i silenciosa, no denunciï les arrels de la injustícia del sistema. Que no exposi, negre sobre blanc, quines són les conseqüències socials d'algunes de les polítiques que s'estan aplicant aquests dies. Com també Òmnium es veurà obligada a assenyalar amb el dit aquells partits o organitzacions que no actuïn en defensa de Catalunya en el xoc de trens que s'anuncia. Serà una confrontació social a l'interior del país, i una batalla política també amb dos fronts: a l'interior i a Madrid. Sigui quin sigui el resultat de la doble confrontació, ens faran falta associacions que vetllin perquè les víctimes no siguin oblidades. Perquè no desapareguem com a poble en un mar d'individualitats, i perquè ens mantinguem com una comunitat per sobre dels intents de manipular les nostres múltiples identitats. Caldrà curar les ferides que causaran les inevitables confrontacions entre models oposats, de país i de societat. És legítim –i potser necessari– que es prenguin mesures dràstiques, i que els que les defensin ho facin amb vehemència. Però després caldrà cosir el país, i Òmnium i Càritas tenen les agulles per fer-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.